El congrés, celebrat a Valls el 9 i 10 de maig, ha comptat amb una nodrida assistència de professionals del sector i estudiosos del fenomen i ha tingut algunes característiques que intentaré ressenyar en aquesta crònica d’urgència. En el meu paper de relatora esmentaré, com és lògic, les que tenen relació amb el contingut. La primera, la concreció de les preguntes que titulaven les sessions, eren qüestions que a més d’interpelar als ponents concernien l’auditori, preguntes que, de tan arrelades a la conjuntura, de tan immediates, han desvetllat respostes molt –massa?– enganxades al dia a dia. Saber si cal fer diaris gratuïts o digitals, o trobar les vies de subsistir a la crisi de publicitat no són respostes fàcils, ni segurament úniques. Plantejar-se els continguts, els canals i els costos de tot plegat, i esbrinar la forma com les empreses de comunicació hi han de fer front, és el pernil del pa amb tomàquet, o sigui que tampoc sobre això es puguin oferir respostes úniques. El Congrés certifica la idea que a moments complexos, respostes diverses, de vegades antagòniques, per això més que conclusions oferiré una mirada sobre els debats i les reflexions que l’encontre ha generat amb l’esperança que aquesta panoràmica, tot servint de recordatori, ajudi a il·luminar aquell part del cervell encarregada de les connexions sinàptiques, de forma que cadascú trobi les seves pròpies fórmules d’abordar els problemes que té plantejats.
Per començar, m’agradaria ressaltar algunes paraules que s’han repetit abastament, recordar alguna frase i assenyalar alguna paradoxa. Per exemple: paraules com crisis, o canibalitzar han estat pronunciades pels ponents i per les persones que han intervingut des de la sala. Crisi de vendes, de publicitat, de credibilitat i compromís. Canibalització del mitjà imprès pel digital, de la publicitat electrònica cap a la del paper. Algunes frases punyents, com “ara el ràpid es menja al lent, no el gran al petit”, o “si som els reis de la informació, serem tan rucs de no fer-nos rics regalant la informació?” i encara una altra: “A Internet els nadius són els joves, els grans hi som immigrants”. Recordar una paradoxa inquietant per reflexionar: “La veritable anomalia és la informació de pagament, tota la resta és gratuïta”.
Algunes definicions curioses que s’aplica el col·lectiu: “Som administradors de la misèria”, “Aportem novetat i frescor al quiosc”.
Senyalar també, tal i com va dir Eulàlia Sòria, la desigual representació que les dones han tingut en aquest Congrés, de les 40 persones que hi han intervingut, només 3 eren dones, o sigui que la representació femenina no ha arribat ni al 10%. Animo a la organització a canviar aquesta dinàmica en properes convocatòries, tot fent visible la participació de les dones en la premsa local i comarcal. Ni que no n’hi hagi gaires dones que dirigeixin o editin un mitjà, a les professionals se’ls hi poden encarregar ponències o la moderació de les taules, de manera que la composició dels panells no resulti tan desequilibrada.
I ara passaré a relatar breument alguns dels interessantíssims debats que han tingut lloc al Teatre Principal de Valls.
Cal anar cap als mitjans gratuïts? Hem de fer diaris digitals? Dues disjuntives que han provocat respostes encontrades. En el cas dels gratuïts sembla que hi hagut la tendència a pujar al carro, amb experiències reeixides. De la banda del got mig ple diuen que “un producte retroalimenta a l’altre i cadascun provoca adhesions diferents, mentre un gratuït facilita la informació familiar, el de pagament genera identitat i vincula a la ciutat”, explica Ramon Grau des de Sant Cugat. Des del got mig buit, hi ha qui veu als gratuïts com una amenaça, tan perquè la idea de gratuïtat resulta poc agradable com per la temuda crisi de la publicitat, que obliga a repartir un pastís cada cop més escàs. En aquest camp es recull la queixa d’algunes publicacions que denuncien com, des de les institucions i ajuntaments, s’exerceix una clara competència als mitjans locals editant publicacions gratuïtes que, a més, incorporen publicitat.
L’altra debat, el de passar la publicació del paper a la versió on line, suscita encara més dubtes i divergències, Internet com “aparador gratuït dels mitjans”, com l’ha definit Helena Solà, ens mostra des de les experiències d’èxit, com la de Cambrils que diuen que gràcies al digital (amb 2.500 visites diàries) la publicació en paper s’ha mantingut i ha crescut, fins a d’altres veus que es plantegen si cal regalar la informació i es pregunten quin sentit té que surti cada matí un diari, la portada i els continguts del qual han estat penjats gratuïtament al web unes hores abans. Pels qui tenien dubtes sobre el tipus d’informació que calia incloure al digital, Kerraoul va explicar l’experiència del sindicat francès de publicacions i va donar detalls del kit que cal per muntar un digital: 3 o 4 periodistes que han de produir un nombre de noticies i temes exclusius, afegint algun article provinent del suport paper. Tothom ha estat d’acord en que Internet és una eina de comunicació excel·lent, però el dubte sobre si cal regalar la informació ha seguit planant per l’auditori. En els parlaments posteriors al sopar, el conseller Tresserras apuntava que en aquesta dinàmica de local/global els mitjans de proximitat també haurien d’estar preparats per vendre informació quan les notícies es produïssin en el seu territori.
La publicitat ha estat també un tema de discussió i reflexió. S’han explicat experiències en les que vendre tot un paquet multimèdia havia redundat en benefici del projecte, i en canvi, altres intervencions han assenyalat que és millor tenir comercials que tractin individualment cada producte. S’han presentat propostes interessants, com la francesa, amb una plataforma única que recull els petits anuncis d’un grup de diaris i s’ha instat a treballar en el mitjà global. D’altra banda hi ha qui diu que “el mercat publicitari que ens pot donar vida és el local, i si el bombardegem amb productes gratuïts és possible que perdem bous i esquelles”. En aquest sentit, l’experiència del Levante competint amb el diari de mercat, en el camp dels anuncis classificats, n’és un bon exemple.
L’aparició del Baròmetre pot ser un instrument funcional que permeti fer visibles la penetració en el territori de la premsa de proximitat, com va explicar Cardús en la conferència que va donar a l’Ajuntament de Valls, tot i que, la sensació de temença i d’incertesa ha marcat les dues sessions que s’han dedicat al tema. Recollir les alternatives que s’han presentat i adaptar-les a cada cas específic ja es feina de cada mitjà.
Pel que fa als continguts que ofereix la PLC, s’ha parlat de la necessitat d’invertir en recursos per assolir la qualitat imprescindible. S’ha dit que aconseguir uns continguts exclusius té uns costos, i el professor Gavaldà (com a ponent de la taula de multimèdia) ha recordat que el periodisme ha de mantenir uns valors de credibilitat i respecte a les fonts.
S’han explicat experiències interessants i inspiradores, com la de les terres de l’Ebre, que han optat per la fusió de capçaleres per anar cap a una empresa de comunicació multimèdia cada cop més potent, hem sabut el funcionament de l’Agència Catalana de Noticies i s’han pogut seguir estratègies de difusió, com la de l’Anoia, que ha fet arribar un suplement juvenil als Instituts de la comarca amb criteris interactius.
En una de les sessions s’ha reflexionat sobre “la fina línia que separa llibertat d’expressió i el dret a l’honor”, en paraules de Fàbregas, que ha relatat l’experiència de denúncia que ha sofert la publicació que edita a causa d’una informació que va aparèixer al seu diari. Exemple que ha permès que el debat entrés al terreny pràctic per plantejar-se el paper del Consell de la Informació, el dret a rèplica i la diferència davant la justícia entre les empreses locals (més vulnerables) enfront els mitjans generalistes. Com ha apuntat el moderador, Manuel López, caldrà establir mecanismes en les redaccions que permetin la reflexió davant temes delicats, i també, segons Vendrell, fora necessari “que s’incorporessin mediadors professionals per evitar litigis i no arribar al jutge, que sovint no té experiència”.
La mirada congressual fa una breu passada per aquelles publicacions no professionals que mantenen amb molt d’esforç i il·lusió els seus mitjans, amb voluntaris (que s’han fet vells) i amb la dificultat de trobar-ne de nous i de joves. Com va recordar el professor Rabadan aquesta premsa desenvolupa una funció social, en paraules de Guillamet, fa periodisme popular, i cal tenir present que alguns temes, persones i associacions no tindrien veu si no fos per aquest tipus de premsa, que pot trobar en el recurs digital una alternativa.
Calia fer una ullada al futur i per això el professor Sancho de la Universitat de Navarra va fer arribar als assistents les últimes novetats: el què pensen els editors segons el Baròmetre presentat a Londres. Creu que estem immersos en una revolució digital i que “és una evidència que les noves generacions s’estan informant més per mitjans digitals i abandonant el paper, la nova redacció haurà de tenir periodistes que puguin transmetre per qualsevol mitjà”, el que en diu periodista multitasca, ja que considera que la multiplataforma és la conseqüència de considerar que “allò bàsic és el missatge i no el canal pel qual es transmet”. Per la directora del Diari de Terrasa les empreses de futur hauran de tenir en compte: “La diversificació, per aconseguir prestigi, aprofitar sinergies, que vol dir estalviar recursos, la idea és que tinguem redaccions polivalents adequant els continguts als mitjans”. I Partal, després dels anys de viatge que porta Vilaweb, considera fonamental: “Vincular els recursos a l’exigència professional”. A part de recordar que un mitjà necessita tenir pensament propi, el periodista va donar tres claus que al seu parer cal exigir a una organització: facilitat, no s’ha de complicar la vida als professionals; flexibilitat, segons el concepte Cruiff, cal jugar ocupant diferents posicions al camp (una idea que Muñoz també ha defensat), i comunicació interna, de manera que en tot moment la redacció sàpiga que s’està fent en totes els canals de l’empresa.
Font Grasa creu que s’ha deixat passar massa temps sense respondre la pregunta de quan pertoca dur a terme el relleu generacional i recorda que s’han de fer a diferents nivells, al consell, a la gestió, des de la perspectiva tecnològica, en la manera com es concep la producció... “l’enemic és el que no està disposat a produir cap canvi”, sentencia, i com que del que es tracta no és de canviar els vells per joves, aconsella que convisquin en una mateixa línia editorial les diverses generacions perquè està segur que “del xoc de trens que poden produir en sortirà productes més adequats”.
La presentació de l’estudi que ha dut a terme l’Observatori de Periodisme a Internet de la UAB, guanyador del II Premi de Recerca Premsa Comarcal, va mostrar una radiografia de l’ús de les fonts. El responsable del treball, Manuel López, va mostrar com les fonts més utilitzades són les oficials, i malgrat que el percentatge de fonts per notícia és d’un parell, va recomanar que s’identifiquin les fonts en cada notícia, però sobretot, es treballi més amb les fonts personals i s’estableixen canals cap als col·lectius no oficials.
El president de l’ACPC i la FCPC, Estanis Alcover i Martí, a més de felicitar-se per la participació i el nivell dels debats va repartir els agraïments de rigor als assistents i a les entitats que han donat suport i han fet possible l’organització del Congrés.
De la cloenda se’n va encarregar el professor Francesc Xavier Grau, com a representant de la Xarxa Vives d’universitats. Va ressaltar l’espai de treball conjunt entre la premsa de proximitat i la universitat, assegurant que l’acostament entre ambdues és més necessari que mai, ja que actualment les universitats tenen encomanada la tasca de transferir coneixements a la societat i aquest compromís territorial els vincula als mitjans de comunicació que estan més arrelats, per tal que afavoreixin la difusió del coneixement.
I ara passaré a relatar breument alguns dels interessantíssims debats que han tingut lloc al Teatre Principal de Valls.
Cal anar cap als mitjans gratuïts? Hem de fer diaris digitals? Dues disjuntives que han provocat respostes encontrades. En el cas dels gratuïts sembla que hi hagut la tendència a pujar al carro, amb experiències reeixides. De la banda del got mig ple diuen que “un producte retroalimenta a l’altre i cadascun provoca adhesions diferents, mentre un gratuït facilita la informació familiar, el de pagament genera identitat i vincula a la ciutat”, explica Ramon Grau des de Sant Cugat. Des del got mig buit, hi ha qui veu als gratuïts com una amenaça, tan perquè la idea de gratuïtat resulta poc agradable com per la temuda crisi de la publicitat, que obliga a repartir un pastís cada cop més escàs. En aquest camp es recull la queixa d’algunes publicacions que denuncien com, des de les institucions i ajuntaments, s’exerceix una clara competència als mitjans locals editant publicacions gratuïtes que, a més, incorporen publicitat.
L’altra debat, el de passar la publicació del paper a la versió on line, suscita encara més dubtes i divergències, Internet com “aparador gratuït dels mitjans”, com l’ha definit Helena Solà, ens mostra des de les experiències d’èxit, com la de Cambrils que diuen que gràcies al digital (amb 2.500 visites diàries) la publicació en paper s’ha mantingut i ha crescut, fins a d’altres veus que es plantegen si cal regalar la informació i es pregunten quin sentit té que surti cada matí un diari, la portada i els continguts del qual han estat penjats gratuïtament al web unes hores abans. Pels qui tenien dubtes sobre el tipus d’informació que calia incloure al digital, Kerraoul va explicar l’experiència del sindicat francès de publicacions i va donar detalls del kit que cal per muntar un digital: 3 o 4 periodistes que han de produir un nombre de noticies i temes exclusius, afegint algun article provinent del suport paper. Tothom ha estat d’acord en que Internet és una eina de comunicació excel·lent, però el dubte sobre si cal regalar la informació ha seguit planant per l’auditori. En els parlaments posteriors al sopar, el conseller Tresserras apuntava que en aquesta dinàmica de local/global els mitjans de proximitat també haurien d’estar preparats per vendre informació quan les notícies es produïssin en el seu territori.
La publicitat ha estat també un tema de discussió i reflexió. S’han explicat experiències en les que vendre tot un paquet multimèdia havia redundat en benefici del projecte, i en canvi, altres intervencions han assenyalat que és millor tenir comercials que tractin individualment cada producte. S’han presentat propostes interessants, com la francesa, amb una plataforma única que recull els petits anuncis d’un grup de diaris i s’ha instat a treballar en el mitjà global. D’altra banda hi ha qui diu que “el mercat publicitari que ens pot donar vida és el local, i si el bombardegem amb productes gratuïts és possible que perdem bous i esquelles”. En aquest sentit, l’experiència del Levante competint amb el diari de mercat, en el camp dels anuncis classificats, n’és un bon exemple.
L’aparició del Baròmetre pot ser un instrument funcional que permeti fer visibles la penetració en el territori de la premsa de proximitat, com va explicar Cardús en la conferència que va donar a l’Ajuntament de Valls, tot i que, la sensació de temença i d’incertesa ha marcat les dues sessions que s’han dedicat al tema. Recollir les alternatives que s’han presentat i adaptar-les a cada cas específic ja es feina de cada mitjà.
Pel que fa als continguts que ofereix la PLC, s’ha parlat de la necessitat d’invertir en recursos per assolir la qualitat imprescindible. S’ha dit que aconseguir uns continguts exclusius té uns costos, i el professor Gavaldà (com a ponent de la taula de multimèdia) ha recordat que el periodisme ha de mantenir uns valors de credibilitat i respecte a les fonts.
S’han explicat experiències interessants i inspiradores, com la de les terres de l’Ebre, que han optat per la fusió de capçaleres per anar cap a una empresa de comunicació multimèdia cada cop més potent, hem sabut el funcionament de l’Agència Catalana de Noticies i s’han pogut seguir estratègies de difusió, com la de l’Anoia, que ha fet arribar un suplement juvenil als Instituts de la comarca amb criteris interactius.
En una de les sessions s’ha reflexionat sobre “la fina línia que separa llibertat d’expressió i el dret a l’honor”, en paraules de Fàbregas, que ha relatat l’experiència de denúncia que ha sofert la publicació que edita a causa d’una informació que va aparèixer al seu diari. Exemple que ha permès que el debat entrés al terreny pràctic per plantejar-se el paper del Consell de la Informació, el dret a rèplica i la diferència davant la justícia entre les empreses locals (més vulnerables) enfront els mitjans generalistes. Com ha apuntat el moderador, Manuel López, caldrà establir mecanismes en les redaccions que permetin la reflexió davant temes delicats, i també, segons Vendrell, fora necessari “que s’incorporessin mediadors professionals per evitar litigis i no arribar al jutge, que sovint no té experiència”.
La mirada congressual fa una breu passada per aquelles publicacions no professionals que mantenen amb molt d’esforç i il·lusió els seus mitjans, amb voluntaris (que s’han fet vells) i amb la dificultat de trobar-ne de nous i de joves. Com va recordar el professor Rabadan aquesta premsa desenvolupa una funció social, en paraules de Guillamet, fa periodisme popular, i cal tenir present que alguns temes, persones i associacions no tindrien veu si no fos per aquest tipus de premsa, que pot trobar en el recurs digital una alternativa.
Calia fer una ullada al futur i per això el professor Sancho de la Universitat de Navarra va fer arribar als assistents les últimes novetats: el què pensen els editors segons el Baròmetre presentat a Londres. Creu que estem immersos en una revolució digital i que “és una evidència que les noves generacions s’estan informant més per mitjans digitals i abandonant el paper, la nova redacció haurà de tenir periodistes que puguin transmetre per qualsevol mitjà”, el que en diu periodista multitasca, ja que considera que la multiplataforma és la conseqüència de considerar que “allò bàsic és el missatge i no el canal pel qual es transmet”. Per la directora del Diari de Terrasa les empreses de futur hauran de tenir en compte: “La diversificació, per aconseguir prestigi, aprofitar sinergies, que vol dir estalviar recursos, la idea és que tinguem redaccions polivalents adequant els continguts als mitjans”. I Partal, després dels anys de viatge que porta Vilaweb, considera fonamental: “Vincular els recursos a l’exigència professional”. A part de recordar que un mitjà necessita tenir pensament propi, el periodista va donar tres claus que al seu parer cal exigir a una organització: facilitat, no s’ha de complicar la vida als professionals; flexibilitat, segons el concepte Cruiff, cal jugar ocupant diferents posicions al camp (una idea que Muñoz també ha defensat), i comunicació interna, de manera que en tot moment la redacció sàpiga que s’està fent en totes els canals de l’empresa.
Font Grasa creu que s’ha deixat passar massa temps sense respondre la pregunta de quan pertoca dur a terme el relleu generacional i recorda que s’han de fer a diferents nivells, al consell, a la gestió, des de la perspectiva tecnològica, en la manera com es concep la producció... “l’enemic és el que no està disposat a produir cap canvi”, sentencia, i com que del que es tracta no és de canviar els vells per joves, aconsella que convisquin en una mateixa línia editorial les diverses generacions perquè està segur que “del xoc de trens que poden produir en sortirà productes més adequats”.
La presentació de l’estudi que ha dut a terme l’Observatori de Periodisme a Internet de la UAB, guanyador del II Premi de Recerca Premsa Comarcal, va mostrar una radiografia de l’ús de les fonts. El responsable del treball, Manuel López, va mostrar com les fonts més utilitzades són les oficials, i malgrat que el percentatge de fonts per notícia és d’un parell, va recomanar que s’identifiquin les fonts en cada notícia, però sobretot, es treballi més amb les fonts personals i s’estableixen canals cap als col·lectius no oficials.
El president de l’ACPC i la FCPC, Estanis Alcover i Martí, a més de felicitar-se per la participació i el nivell dels debats va repartir els agraïments de rigor als assistents i a les entitats que han donat suport i han fet possible l’organització del Congrés.
De la cloenda se’n va encarregar el professor Francesc Xavier Grau, com a representant de la Xarxa Vives d’universitats. Va ressaltar l’espai de treball conjunt entre la premsa de proximitat i la universitat, assegurant que l’acostament entre ambdues és més necessari que mai, ja que actualment les universitats tenen encomanada la tasca de transferir coneixements a la societat i aquest compromís territorial els vincula als mitjans de comunicació que estan més arrelats, per tal que afavoreixin la difusió del coneixement.
Elvira Altés
11 maig 2008
