Bon dia. Gràcies a l’ACPC per permetre’m parlar davant de tots vostès en un intent d’explicar l’experiència recollida com a responsable del peritatge de les publicacions associades. En no poques intervencions he pogut escoltar aquests dos dies la paraula crisi. Talment semblava una reunió del Gremi de Constructors. Aquí el llop sembla ser Internet... Que sí ens inventem un diari diferent per la xarxa... que si preservem les noticies pel paper. Les vendes i la publicitat baixa. La crisi del totxo també és la crisi dels newspaper. Aquestes pors, legítimes, les han plantejat els directius de les capçaleres professionals que tenen volum de negoci i que són multimèdia. Ara i aquí vull parlar dels associats petits. Periòdics d’estructura voluntarista o dels que intenten ser més grans però que tenen la por al cos en no veure el futur clar. Pors que he copsat durant els peritatges, anant d’un poble a l’altre sintetitzat a partir de preguntes que mantinc a la pantalla a manera de reflexió col·lectiva.
¿És arribat el moment de provocar el relleu generacional?
¿Relleu perquè ens sentim vells, caducs, cansats per tirar del carro?
¿Per què ara i no abans?
¿Som conscients que el canvi pot variar la ideologia del mitjà?
¿Som inconscients per lliurar tot el bagatge de 20 ó 30 anys a una generació no tant unitària com la dels orígens?
¿Relleu perquè el suport institucional, dels subscriptors, dels anunciants i de les vendes a llibreries, baixen?
¿Relleu pel cansament de pactar i pactar amb el govern municipal i l’oposició?
¿Recanvi per evitar donar un tomb semiprofessional a la capçalera?.
¿Recanvi perquè ja no li trobem el pols a l’actualitat; o bé perquè hi ha grups de pressió que demanen el cap de l’actual consell de redacció?.
Preguntes que només tenen resposta a partir del voluntarisme que de manera individual o col·lectiva ens ha empès durant dècades a ser els missatgers que expliquen a la gent, allò que li passa de bo, o de no tant bo. De la preocupació a l’hora de posar en solfa les pàgines del setmanari o mensual que un dia de la transició creàrem del no res davant la sorpresa general del poble. Amb les preguntes he obert el debat intern de cadascú. Pensem-hi. Rumiem-ho tots plegats. L’ herència per les noves lleves és la de continuar mantenint la capçalera. Indecisos per activar el relleu; com també en no poques ocasions preocupats per les accions de tercers que ens volen minimitzar, anorrear, matxucar. Hi ha publicacions que resisteixen. Sense anar més lluny, és el cas del Setmanari FORJA, de Castellar del Vallès, que després ampliaré i que ara és amenaçat per la competència deslleial de l’Ajuntament.
És convenient fer els deures del relleu generacional? Apliquem-ho a cada cas en particular. No ignoro que l’estructura econòmica, financera i laboral de productes consolidats, tenen problemes específics ben diferents, com aquí s’ha vist en anteriors ponències. Són els que disposen d’un equip directiu ben dotat on el relleu sol ésser purament d’aplicació normativa de relacions laborals o financeres. El voluntarisme del que parlo a partir dels peritatges fets en els darrers dos anys, és això: voluntat. I és aquí on les coses grinyolen perquè s’ha deixat córrer el temps sense visió de futur, sense incorporar equips humans que ens descobrissin mancances i ens ajudessin a obrir nous camins, noves fonts de producció publicitària, de recursos financers i de visió informativa per donar cabuda a nous grups socials, fins ara sense altaveu.
En tots els ordres de la vida, els relleus sempre solen ser traumàtics. Els uns marcats per l’evolució i d’altres per la revolució. Cal mirar enrera per enfortir el futur?, em pregunto. Hi ha un vell i antic axioma elevat a la categoria de llei, segons el qual recordar el passat es la millor manera de no incórrer de bell nou en els errors. La història no és un diàleg amb els protagonistes i els fets del passat, sinó una disputa entre els contemporanis, que massa sovint pren el passat com a pretext per conservar i no evolucionar. La majoria dels aquí presents, encara ens omplim d’orgull col·lectiu explicant batalles al jovent, què progrés quan publicàrem el butlletí del poble amb ciclostil; i com de cofois n’estem, ara que n’han passat 30 anys. No ens enganyem: no podem viure de records.
Aviat farà dos anys els experts convidats per l’ACPC amb motiu del 25è aniversari, ens recomanaven visió de futur davant d’Internet, dels gratuïts i d’altres bèsties ferotges. Goso recomanar la relectura de conclusions d’aquelles jornades i demanar serenor de judici; aplicació de l’experiència; maduresa vital; perspectiva de la història personal i social, per analitzar si utilitzem adequadament les eines filosofals del seny i les eines físiques per portar al lector, informació i opinió. No s’hi val a viure de les rendes històriques. No s’hi val a jugar amb el continuïsme com excusa per anar complint anys sense renovació. Les millores tipogràfiques a l’hora de dibuixar portades guais acolorides talment com a postals, no és suficient; es poc, no és res. Em copio a mi mateix quan fa cosa d’un parell d’anys us deia: “Perquè som positivistes, considerem que el balanç de situació és a dia d’avui, excel·lent. Perquè som exigents i contradictoris, considerem, però, que encara falta molt per fer. Perquè som optimistes, considerem que la societat encara necessita més i millor premsa de proximitat, premsa de veïnatge. Perquè som petits en un món global, ens cal perseguir objectius de plenitud periodística” Plenitud periodística, paraules que fonèticament sonen bé, però que de cop i volta hem de traduir talment com ho defineix el professor Parés Maicas:” La informació lliure i verídica és un dels pilars de la societat democràtica. La informació cal conceptuar-la com un servei públic, amb independència que el mitjà de comunicació sigui públic o privat”. Se’ns diu que en una època de canvis supersònics, per culpa d’Internet, el periodista ha deixat de tenir el monopoli de la intermediaciò entre un esdeveniment i el seu relat. El debat no només podem situar-lo dins dels canvis que introdueixen els nous suports informatius: internet, webs, blogs, fòrums, sinó com sobreviu el periodisme de proximitat que sempre serà necessari: del què coneixes qui et parla i des d’on ho fa, la fidelitat a una capçalera de garantia..
Després d’aquesta estona en que alguns us heu anat responen a les preguntes del principi, sobre si toca o no el relleu generacional, afegeixo que tampoc no significa saltar per la borda, abandonant el vaixell de paper que hem comandant durant 25 anys; per fer foc nou i traspassar-lo als quatre joves col·laboradors. No, tampoc no és ben bé això. Malgrat els maldecaps que haguem pogut patir durant un quart de segle, no és qüestió de fer mutis pel fossar, com tampoc frenar tota mena d’obertura cap a la generació següent. Ahir mateix en Salvador Cardús ens deia com gràcies al Baròmetre ja estem visualitzats i ens donava estímuls per encarar el futur.
Recentment llegia un article d’ Alex Gutiérrez, director de Comunicació 21 i que subscric. Les seves paraules ajuden a respondre les preguntes de l’inici. Diu l’Alex: “El fet que molts mitjans de comunicació es posessin en marxa en els primers anys de la transició fa que ara, 30 anys després, molts dels seus impulsors originals estiguin propers a la jubilació. El relleu a les redaccions s’ha fet amb major o menor fortuna, però en canvi és molt més problemàtic fixar una línia clara de successió en la propietat dels mitjans. Trobaríem força casos a nivell local i comarcal, on els fills dels propietaris han declinat continuar el negoci, molt sovint familiar(...) Diversos factors es poden computar a aquesta manca de relleu. Un dels que més ens hauria de preocupar, com a país, és el de la dificultat de trobar o generar emprenedors Convindria no abusar de la massa tòpica cantarella segons la qual els joves són acomodaticis, que haurien hagut de passar una guerra o córrer davant dels grisos. Hi ha d’haver altres factors importants de fons. La sensació que no val la pena arriscar-se, especialment en un sector no precisament farcit d’èxits econòmics. Propietaris cansats no semblen les ideals per reformular mitjans i adaptar-los als nous temps”. Com veieu l’Alex Gutiérrez, jove director de Comunicació 21, posa el dit a la nafra dels diaris grans, però també n’hauríem de prendre nota els petits i mitjans de comarques. Aquí parlem de premsa voluntarista; o com a màxim neoprofessional. A les capçaleres mitjanes i petites no existeix jubilació laboral; no acostumen a haver-hi fills com hereus, però com diria el cantautor de Xàtiva, és paregut. Abans no se’ns rovellin encara més les proteïnes o se’ns trenqui la cadena de l’ADN, hem de cercar a plena llum del dia, i si cal, entre tenebres, a les noves generacions. Convidar-los a compartir penes i treballs. No podem aspirar a la joventut perpètua, talment com se’ns descriu als relats mitològics. El problema --diuen-- és que no hi ha gent disposada a treballar per no res. És sabut que el relleu generacional es comú a totes les entitats cíviques i culturals del país. Per tant, no se’ns fa estrany que els nous periodistes no vulguin ser voluntaris vers la publicació del seu poble, que no sorgeixin emprenedors per rellevar consells editorials. Està demostrat com una majoria d’estudiants de periodisme tenen com a primer objectiu treballar a la tele, per bé que des de les facultats de Periodisme els animem a que siguin cada com més home (dona) orquestra: Multimitjà. En aquest sentit caldria fidelitzar algunes vocacions periodístiques fent-los veure com l’aprenentatge a un mitjà local els pot permetre un grau d’experiència d’incalculable valor. Ens manca la cultura anglosaxona del junior al costat d’un senior; per rebre coneixements no acadèmics, però sí d’ofici. Als meus estudiants de l’Autònoma sempre els recomano: un bon expedient acadèmic, un excel·lent solatge teòric i, a més: aprendre l’ofici; agafar la clau anglesa per cargolar, moure, remoure i desencallar, la noticia fins convertir-la en negre sobre blanc. La metàfora podria ser escena de realisme màgic: un embrutar-se les mans amb tinta d’impremta. Més encara: fer-los entendre com i de quina manera cal conversar amb polítics i gent important del poble per capturar, per comprar sense vendre, per encaixar totes les peces del motor d’un reportatge. Ofici de periodista: impulsant la cultura democràtica; exercitant la llibertat d’informació; el dret a la crítica; creant nous gèneres i versemblants dissenys.
Dels peritatges portats a terme, i dels quals només en tenen resolució els propis interessats i la presidència de l’ACPC, en vull destacar un fet consubstancial: La cada cop més evident intransigència de les autoritats davant el mitjà local. Regidors de tots els colors, naturalment. La tendència més clara i brutal és la d’ensorrar la publicació històrica existent. El cas més flagrant --com he dit abans-- és el de FORJA de Castellar del Vallès, que surt cada setmana des de fa 62 anys. L’ajuntament els ha tallat tota mena de publicitat i no només això, sinó que també ha creat un setmanari, l’ACTUAL que surt el mateix dia i que no s’amaga en posar als crèdits: Edita Ajuntament de Castellar. És gratuït, més de 5 mil exemplars i admet publicitat, amb la qual cosa fa una competència deslleial. L’ACPC els donà suport i redactà i repartí una dura nota de premsa denunciant aquest fet que no és aïllat i que de mica en mica pot afectar a altres publicacions. En el cas de FORJA, aquesta agressió com a mínim ha servit per reaccionar, posant al dia la capçalera i mirar endavant en comprovar la fidelitat intacte dels 800 subscriptors. Altres moltes publicacions veuen com els seus respectius ajuntaments imprimeixen butlletins mensuals amb publicitat, la qual cosa els resta recursos. Em consta que la directiva de l’ACPC fa gestions al més alt nivell per aturar-ho. Massa sovint apareixen il·luminats que no volen cap altre veritat que no sigui la seva, una veritat unidireccional que no admet crítiques ponderades. La democràcia no sempre es perfecta, i ens cal lluitar per preservar-la dels qui no gosen servir-la com cal.
Quan pertoca dur a terme el relleu generacional? Diria que ha de ser un objectiu prefixat com a norma de cada publicació a partir de contestar a les preguntes del principi i de moltes altres. Relleu generacional entre els consells editorials o entitats que consten com empresa de la capçalera. Relleu que cal que sigui pautat, sense por de perdre privilegis –si es que n’hi ha..— Relleu amb l’estratègia de fidelitzar subscriptors i anunciants. Relleu tecnològic: als peritatges trobem algunes publicacions enganxades literalment a una manera arcaica de dissenyar i imprimir que s’ha de renovar urgentment. També de la manera de com concebre la producció, l’itinerari dels escrits des del redactat fins el cos de lletra. Tenim grans competidors: Ràdio, televisió, internet, blogs, enemics que voldrien fer-nos caure en el fracàs. Clar que en no pocs casos l’enemic més demoníac és el que viu dins nostre: obstinat en no admetre cap mena de canvi, cap mena de relleu per petit o poc agosarat que se’ns proposi.
El professor Philim Meyer, un guru nordamericà del periodisme, vaticina que el darrer periòdic al seu país en format paper es publicarà l’any 2044 i proposa una paradoxa: ”En plena era de la informació caldrà salvar el periodisme. El que mantindrà a determinats periòdics no seran solament les noticies, sinó la seva capacitat per ser socialment influents; per ser importants dins d’un panorama ciutadà; local i de proximitat”.
En definitiva: el relleu generacional no significa canviar joves per vells en el benentès de discernir qui és biològicament vell i qui aparenta ser jove mental i físicament. D’altre banda s’ha d’evitar la degradació del mitjà a partir de les aportacions i el treball de les noves lleves o arribar a un no retorn per evitar la gerentocràcia que petrifica capçaleres. Per fer-ho més bonic i plaent, crec que juniors i seniors poden conviure. Del xoc de trens inevitable, en sortirà el producte periodístic evolucionat a tenor dels temps que corren; distants i distints d’aquells de quan fèiem volar coloms, es a dir: fulls ciclostilats. Des del servei de peritatge de l’ACPC continuem al servei dels associats per fer-los veure o entendre allò que un professional extern considera plausible de ser manifestament millorable.
Com sia que un servidor és el ponent de la desena i darrere sessió em permeto un mesurat intent frívol després de dues jornades farcides de valuoses ponències, on sembla que la paraula de moda: Crisi, ha passat del totxo al paper. ¿Sabeu per què internet finalment mai reemplaçarà els periòdics? segons Christian Espinosa, de Cobertura Digital. Una quants dels mil usos del periòdic:
Recollir les escombraries. Fer brillar els vidres. Embolicar el pessebre.
Empacar la vaixella en la mudança. Recollir la caca del gos. Cobrir els mobles i el pis abans de pintar. De protector al terra de l’aparcament si el cotxe vessa oli. Matar mosques i altres insectes. En una crisi: com a paper higiènic. Fer vaixells de paper i pajaritas. Per anotar-hi números de telèfon o cites urgents.. Embolicar claus a la ferreteria. Embolicar el bocata. Fer un barret de pintor. Embolicar flors. Perquè els dolents amaguin la pistola a les pel·lis. Per a prendre el foc dels rostits i barbacoes....Ah ¡¡¡, finalment: per que tothom s’assabenti de les noticies, donant llocs de treball a quiosquers i a periodistes. Somrieu que és UN GRATUIT
És tard. Estem fora d’hora. Per cert, la brasa ja és a punt per la calçotada. Clar que en un futur si la batalla la guanya el periodisme digital, si ja no hi han diaris de paper; tot és comunica per Internet; aquí i a Hawai ,com diu l’eslògan de Catalunya Informació, senyora alcaldessa: ¿em pot dir com embolcallarem el feix de calçots?: aquesta meravella vegetal i universal de Valls.
Gràcies per escoltar-me.
¿És arribat el moment de provocar el relleu generacional?
¿Relleu perquè ens sentim vells, caducs, cansats per tirar del carro?
¿Per què ara i no abans?
¿Som conscients que el canvi pot variar la ideologia del mitjà?
¿Som inconscients per lliurar tot el bagatge de 20 ó 30 anys a una generació no tant unitària com la dels orígens?
¿Relleu perquè el suport institucional, dels subscriptors, dels anunciants i de les vendes a llibreries, baixen?
¿Relleu pel cansament de pactar i pactar amb el govern municipal i l’oposició?
¿Recanvi per evitar donar un tomb semiprofessional a la capçalera?.
¿Recanvi perquè ja no li trobem el pols a l’actualitat; o bé perquè hi ha grups de pressió que demanen el cap de l’actual consell de redacció?.
Preguntes que només tenen resposta a partir del voluntarisme que de manera individual o col·lectiva ens ha empès durant dècades a ser els missatgers que expliquen a la gent, allò que li passa de bo, o de no tant bo. De la preocupació a l’hora de posar en solfa les pàgines del setmanari o mensual que un dia de la transició creàrem del no res davant la sorpresa general del poble. Amb les preguntes he obert el debat intern de cadascú. Pensem-hi. Rumiem-ho tots plegats. L’ herència per les noves lleves és la de continuar mantenint la capçalera. Indecisos per activar el relleu; com també en no poques ocasions preocupats per les accions de tercers que ens volen minimitzar, anorrear, matxucar. Hi ha publicacions que resisteixen. Sense anar més lluny, és el cas del Setmanari FORJA, de Castellar del Vallès, que després ampliaré i que ara és amenaçat per la competència deslleial de l’Ajuntament.
És convenient fer els deures del relleu generacional? Apliquem-ho a cada cas en particular. No ignoro que l’estructura econòmica, financera i laboral de productes consolidats, tenen problemes específics ben diferents, com aquí s’ha vist en anteriors ponències. Són els que disposen d’un equip directiu ben dotat on el relleu sol ésser purament d’aplicació normativa de relacions laborals o financeres. El voluntarisme del que parlo a partir dels peritatges fets en els darrers dos anys, és això: voluntat. I és aquí on les coses grinyolen perquè s’ha deixat córrer el temps sense visió de futur, sense incorporar equips humans que ens descobrissin mancances i ens ajudessin a obrir nous camins, noves fonts de producció publicitària, de recursos financers i de visió informativa per donar cabuda a nous grups socials, fins ara sense altaveu.
En tots els ordres de la vida, els relleus sempre solen ser traumàtics. Els uns marcats per l’evolució i d’altres per la revolució. Cal mirar enrera per enfortir el futur?, em pregunto. Hi ha un vell i antic axioma elevat a la categoria de llei, segons el qual recordar el passat es la millor manera de no incórrer de bell nou en els errors. La història no és un diàleg amb els protagonistes i els fets del passat, sinó una disputa entre els contemporanis, que massa sovint pren el passat com a pretext per conservar i no evolucionar. La majoria dels aquí presents, encara ens omplim d’orgull col·lectiu explicant batalles al jovent, què progrés quan publicàrem el butlletí del poble amb ciclostil; i com de cofois n’estem, ara que n’han passat 30 anys. No ens enganyem: no podem viure de records.
Aviat farà dos anys els experts convidats per l’ACPC amb motiu del 25è aniversari, ens recomanaven visió de futur davant d’Internet, dels gratuïts i d’altres bèsties ferotges. Goso recomanar la relectura de conclusions d’aquelles jornades i demanar serenor de judici; aplicació de l’experiència; maduresa vital; perspectiva de la història personal i social, per analitzar si utilitzem adequadament les eines filosofals del seny i les eines físiques per portar al lector, informació i opinió. No s’hi val a viure de les rendes històriques. No s’hi val a jugar amb el continuïsme com excusa per anar complint anys sense renovació. Les millores tipogràfiques a l’hora de dibuixar portades guais acolorides talment com a postals, no és suficient; es poc, no és res. Em copio a mi mateix quan fa cosa d’un parell d’anys us deia: “Perquè som positivistes, considerem que el balanç de situació és a dia d’avui, excel·lent. Perquè som exigents i contradictoris, considerem, però, que encara falta molt per fer. Perquè som optimistes, considerem que la societat encara necessita més i millor premsa de proximitat, premsa de veïnatge. Perquè som petits en un món global, ens cal perseguir objectius de plenitud periodística” Plenitud periodística, paraules que fonèticament sonen bé, però que de cop i volta hem de traduir talment com ho defineix el professor Parés Maicas:” La informació lliure i verídica és un dels pilars de la societat democràtica. La informació cal conceptuar-la com un servei públic, amb independència que el mitjà de comunicació sigui públic o privat”. Se’ns diu que en una època de canvis supersònics, per culpa d’Internet, el periodista ha deixat de tenir el monopoli de la intermediaciò entre un esdeveniment i el seu relat. El debat no només podem situar-lo dins dels canvis que introdueixen els nous suports informatius: internet, webs, blogs, fòrums, sinó com sobreviu el periodisme de proximitat que sempre serà necessari: del què coneixes qui et parla i des d’on ho fa, la fidelitat a una capçalera de garantia..
Després d’aquesta estona en que alguns us heu anat responen a les preguntes del principi, sobre si toca o no el relleu generacional, afegeixo que tampoc no significa saltar per la borda, abandonant el vaixell de paper que hem comandant durant 25 anys; per fer foc nou i traspassar-lo als quatre joves col·laboradors. No, tampoc no és ben bé això. Malgrat els maldecaps que haguem pogut patir durant un quart de segle, no és qüestió de fer mutis pel fossar, com tampoc frenar tota mena d’obertura cap a la generació següent. Ahir mateix en Salvador Cardús ens deia com gràcies al Baròmetre ja estem visualitzats i ens donava estímuls per encarar el futur.
Recentment llegia un article d’ Alex Gutiérrez, director de Comunicació 21 i que subscric. Les seves paraules ajuden a respondre les preguntes de l’inici. Diu l’Alex: “El fet que molts mitjans de comunicació es posessin en marxa en els primers anys de la transició fa que ara, 30 anys després, molts dels seus impulsors originals estiguin propers a la jubilació. El relleu a les redaccions s’ha fet amb major o menor fortuna, però en canvi és molt més problemàtic fixar una línia clara de successió en la propietat dels mitjans. Trobaríem força casos a nivell local i comarcal, on els fills dels propietaris han declinat continuar el negoci, molt sovint familiar(...) Diversos factors es poden computar a aquesta manca de relleu. Un dels que més ens hauria de preocupar, com a país, és el de la dificultat de trobar o generar emprenedors Convindria no abusar de la massa tòpica cantarella segons la qual els joves són acomodaticis, que haurien hagut de passar una guerra o córrer davant dels grisos. Hi ha d’haver altres factors importants de fons. La sensació que no val la pena arriscar-se, especialment en un sector no precisament farcit d’èxits econòmics. Propietaris cansats no semblen les ideals per reformular mitjans i adaptar-los als nous temps”. Com veieu l’Alex Gutiérrez, jove director de Comunicació 21, posa el dit a la nafra dels diaris grans, però també n’hauríem de prendre nota els petits i mitjans de comarques. Aquí parlem de premsa voluntarista; o com a màxim neoprofessional. A les capçaleres mitjanes i petites no existeix jubilació laboral; no acostumen a haver-hi fills com hereus, però com diria el cantautor de Xàtiva, és paregut. Abans no se’ns rovellin encara més les proteïnes o se’ns trenqui la cadena de l’ADN, hem de cercar a plena llum del dia, i si cal, entre tenebres, a les noves generacions. Convidar-los a compartir penes i treballs. No podem aspirar a la joventut perpètua, talment com se’ns descriu als relats mitològics. El problema --diuen-- és que no hi ha gent disposada a treballar per no res. És sabut que el relleu generacional es comú a totes les entitats cíviques i culturals del país. Per tant, no se’ns fa estrany que els nous periodistes no vulguin ser voluntaris vers la publicació del seu poble, que no sorgeixin emprenedors per rellevar consells editorials. Està demostrat com una majoria d’estudiants de periodisme tenen com a primer objectiu treballar a la tele, per bé que des de les facultats de Periodisme els animem a que siguin cada com més home (dona) orquestra: Multimitjà. En aquest sentit caldria fidelitzar algunes vocacions periodístiques fent-los veure com l’aprenentatge a un mitjà local els pot permetre un grau d’experiència d’incalculable valor. Ens manca la cultura anglosaxona del junior al costat d’un senior; per rebre coneixements no acadèmics, però sí d’ofici. Als meus estudiants de l’Autònoma sempre els recomano: un bon expedient acadèmic, un excel·lent solatge teòric i, a més: aprendre l’ofici; agafar la clau anglesa per cargolar, moure, remoure i desencallar, la noticia fins convertir-la en negre sobre blanc. La metàfora podria ser escena de realisme màgic: un embrutar-se les mans amb tinta d’impremta. Més encara: fer-los entendre com i de quina manera cal conversar amb polítics i gent important del poble per capturar, per comprar sense vendre, per encaixar totes les peces del motor d’un reportatge. Ofici de periodista: impulsant la cultura democràtica; exercitant la llibertat d’informació; el dret a la crítica; creant nous gèneres i versemblants dissenys.
Dels peritatges portats a terme, i dels quals només en tenen resolució els propis interessats i la presidència de l’ACPC, en vull destacar un fet consubstancial: La cada cop més evident intransigència de les autoritats davant el mitjà local. Regidors de tots els colors, naturalment. La tendència més clara i brutal és la d’ensorrar la publicació històrica existent. El cas més flagrant --com he dit abans-- és el de FORJA de Castellar del Vallès, que surt cada setmana des de fa 62 anys. L’ajuntament els ha tallat tota mena de publicitat i no només això, sinó que també ha creat un setmanari, l’ACTUAL que surt el mateix dia i que no s’amaga en posar als crèdits: Edita Ajuntament de Castellar. És gratuït, més de 5 mil exemplars i admet publicitat, amb la qual cosa fa una competència deslleial. L’ACPC els donà suport i redactà i repartí una dura nota de premsa denunciant aquest fet que no és aïllat i que de mica en mica pot afectar a altres publicacions. En el cas de FORJA, aquesta agressió com a mínim ha servit per reaccionar, posant al dia la capçalera i mirar endavant en comprovar la fidelitat intacte dels 800 subscriptors. Altres moltes publicacions veuen com els seus respectius ajuntaments imprimeixen butlletins mensuals amb publicitat, la qual cosa els resta recursos. Em consta que la directiva de l’ACPC fa gestions al més alt nivell per aturar-ho. Massa sovint apareixen il·luminats que no volen cap altre veritat que no sigui la seva, una veritat unidireccional que no admet crítiques ponderades. La democràcia no sempre es perfecta, i ens cal lluitar per preservar-la dels qui no gosen servir-la com cal.
Quan pertoca dur a terme el relleu generacional? Diria que ha de ser un objectiu prefixat com a norma de cada publicació a partir de contestar a les preguntes del principi i de moltes altres. Relleu generacional entre els consells editorials o entitats que consten com empresa de la capçalera. Relleu que cal que sigui pautat, sense por de perdre privilegis –si es que n’hi ha..— Relleu amb l’estratègia de fidelitzar subscriptors i anunciants. Relleu tecnològic: als peritatges trobem algunes publicacions enganxades literalment a una manera arcaica de dissenyar i imprimir que s’ha de renovar urgentment. També de la manera de com concebre la producció, l’itinerari dels escrits des del redactat fins el cos de lletra. Tenim grans competidors: Ràdio, televisió, internet, blogs, enemics que voldrien fer-nos caure en el fracàs. Clar que en no pocs casos l’enemic més demoníac és el que viu dins nostre: obstinat en no admetre cap mena de canvi, cap mena de relleu per petit o poc agosarat que se’ns proposi.
El professor Philim Meyer, un guru nordamericà del periodisme, vaticina que el darrer periòdic al seu país en format paper es publicarà l’any 2044 i proposa una paradoxa: ”En plena era de la informació caldrà salvar el periodisme. El que mantindrà a determinats periòdics no seran solament les noticies, sinó la seva capacitat per ser socialment influents; per ser importants dins d’un panorama ciutadà; local i de proximitat”.
En definitiva: el relleu generacional no significa canviar joves per vells en el benentès de discernir qui és biològicament vell i qui aparenta ser jove mental i físicament. D’altre banda s’ha d’evitar la degradació del mitjà a partir de les aportacions i el treball de les noves lleves o arribar a un no retorn per evitar la gerentocràcia que petrifica capçaleres. Per fer-ho més bonic i plaent, crec que juniors i seniors poden conviure. Del xoc de trens inevitable, en sortirà el producte periodístic evolucionat a tenor dels temps que corren; distants i distints d’aquells de quan fèiem volar coloms, es a dir: fulls ciclostilats. Des del servei de peritatge de l’ACPC continuem al servei dels associats per fer-los veure o entendre allò que un professional extern considera plausible de ser manifestament millorable.
Com sia que un servidor és el ponent de la desena i darrere sessió em permeto un mesurat intent frívol després de dues jornades farcides de valuoses ponències, on sembla que la paraula de moda: Crisi, ha passat del totxo al paper. ¿Sabeu per què internet finalment mai reemplaçarà els periòdics? segons Christian Espinosa, de Cobertura Digital. Una quants dels mil usos del periòdic:
Recollir les escombraries. Fer brillar els vidres. Embolicar el pessebre.
Empacar la vaixella en la mudança. Recollir la caca del gos. Cobrir els mobles i el pis abans de pintar. De protector al terra de l’aparcament si el cotxe vessa oli. Matar mosques i altres insectes. En una crisi: com a paper higiènic. Fer vaixells de paper i pajaritas. Per anotar-hi números de telèfon o cites urgents.. Embolicar claus a la ferreteria. Embolicar el bocata. Fer un barret de pintor. Embolicar flors. Perquè els dolents amaguin la pistola a les pel·lis. Per a prendre el foc dels rostits i barbacoes....Ah ¡¡¡, finalment: per que tothom s’assabenti de les noticies, donant llocs de treball a quiosquers i a periodistes. Somrieu que és UN GRATUIT
És tard. Estem fora d’hora. Per cert, la brasa ja és a punt per la calçotada. Clar que en un futur si la batalla la guanya el periodisme digital, si ja no hi han diaris de paper; tot és comunica per Internet; aquí i a Hawai ,com diu l’eslògan de Catalunya Informació, senyora alcaldessa: ¿em pot dir com embolcallarem el feix de calçots?: aquesta meravella vegetal i universal de Valls.
Gràcies per escoltar-me.
