En la obertura del Congrés, el president de la ACPC, Estanis Alcover Martí, va donar la benvinguda a les persones assistents, tot presentant el programa. Francesc Fàbregas, amfitrió de l'esdeveniment, desitja bons auguris pel futur per tal de fer cada vegada el castell més alt i alhora més segur, en un símil casteller molt propi de Valls; la regidora de Cultura del municipi, Judith Fàbregas, creu que caldria un homenatge als homes i dones que, al llarg de la història, s'han dedicat a escriure sobre la comarca; la presidenta del Consell Comarcal, Carme Mansilla, recorda als participants que la proximitat i la qualitat no són temes antagònics
1ª sessió - El pas de pagament a gratuit (i a la inversa)
Joan Turró, director d'Osona comarca, destaca la capacitat de rendibilitzar la producció que té la premsa local. En el món local ja fa molt temps que el periodista és multimèdia, fa el text, les fotos, i ho fa tot. La premsa local i comarcal és premsa especialitzada. "Som administradors de la misèria", diu, i afirma que es fa tot el possible per tirar endavant amb els mitjans que es té, ja que als periodistes locals els apassiona el territori, però falten recursos i cal inventar-los. Som grans generadors de recursos que els altres mitjans no s'atreveixen a generar. Les multiplataformes no són altre cosa que redactors de diaris que escriuen per ràdios, tele, maqueten... "Tenim pocs recursos i estem obligats a tot", assegura. A Osona es van ajuntar premsa, ràdio i televisió i a partir d'aquí van aconseguir penetrar més al mercat. També van donar suport perquè sortissin mitjans a altres comarques com al Ripollès. Ramón Grau, gerent de Premsa Local de Sant Cugat va explicar que hi ha empreses que van començar de pagament i van seguir com a gratuïtes, en canvi a Sant Cugat van fer-ho a la inversa. Considera que són mitjans complementaris, que cada cop més s'ha d'anar a empreses multimèdies, amb capçaleres cada vegada més vinculades al territori. Cal anar a la doble o triple oferta, de manera que un producte retroalimenti l'altre, perquè, segons una enquesta, cadascun provoca adhesions diferents, mentre un gratuït facilita la informació familiar, el de pagament genera identitat i vincula a la ciutat.
2ª sessió – Quines son les millors estratègies per a augmentar les audiències en els mitjans impresos i online?
El moderador es planteja preguntes referents a la competència entre el paper i les versions on line.
Joan Checa, director d’Editorial Pàgina Cero, exposa el panorama a nivell global del mercat nacional a Internet. Diu que la situació actual és de transició cap a un mercat madur, en el que la premsa gratuïta a nivell nacional és un mercat emergent, igual que Internet, tot i que amb pocs ingressos. Pel que fa als usos del mòbil, considera que és un mercat encara en fase de definició. S’aprecia una tendència a la gratuïtat. Una oferta il·limitada obliga a canviar el mercat: els nous públics, la dona, en la premsa de pagament les dones són un sector considerable. D’altra banda, apareixen buscadors que es posicionen en el mercat. Els quatre diaris gratuïts han duplicat els lectors; ADN ha creat nous lectors, tot i que cal tenir en compte que existeix duplicitat de lectura. La diferència entre paper i online és que la premsa busca directament als lectors i els grans mitjans s’adrecen als buscadors perquè els localitzin. Allò important és la marca, que cal valorar. El paper està estancat, i cal prendre posicions en els nous canals, valorant que els lectors joves no són fidels, i els buscadors estan captant molta publicitat. “El ràpid es menja al lent, no el gran al petit -diu Checa-, i si no fem res vindrà un altre que ho farà per nosaltres”. Cap dels mitjans que ara són líders en publicitat al mercat ho eren fa cinc anys. Cal invertir primer per després poder arribar a guanyar diners. Explica que és un cercle virtuós, primer paper, després on line, són mitjans que es van retroalimentant. A la qüestió de si cal una rque edacció única o cadascuna treballi per separat, posa l’exemple d’un reportatge a Internet sobre las Farc, de Colòmbia que després va tenir ressò al paper. Antoni Cortés, director de La Veu de l’Anoia, afirma que augmentar les audiències és un dels reptes més importants. La veu de l’Anoia (1981) és una veu que ha d’afrontar els nous reptes amb noves estratègies. L’arribada de nova població és un nou repte. Davant dels canvis demogràfics, cal treballar per la fidelització dels lectors ja existents, a base de qualitat, fiabilitat, que són els que han potenciat l’àmbit dels subscriptors amb ofertes, serveis, etc. El Club La veu s’adreça a la població jove, que cada vegada llegeix menys. Cal valorar les TICS, la preponderància del castellà, i la facilitat en què els catalanoparlants canvien al castellà en el consum dels mitjans. Cortés explica que han anat a instituts amb un setmanari per apropar-se als joves, es tracta d’un suplement amb disseny i continguts adequats, en el que hi ha incorporat joves periodistes i col·laboradors. Parla dels mitjans gratuïts i els seus efectes, els quals representen una amenaça per la publicitat, ells han entrat en aquest segment amb un nou mitjà amb línies editorials distintes però aprofitant sinergies. Internet ha tingut un pap er en l’àmbit competitiu, hi han entrat com una nova oportunitat creant un mitjà per arribar a nous sectors de població. Per sufragar els costos cal especialització i que cadascun sigui també complementari amb els altres productes que es poden donar suport entre si, per exemple, els lectors poden donar suggeriments i opinions en cada mitjà sobre els altres. Lluis Rovira, director de la Revista Cambrils, considera que la millor estratègia per a la seva publicació va ser arribar a Internet a través del diari digital creat gener 2006, això els va permetre està al carrer sense canibalitzar la revista en paper: Cambrils ha complert 55 anys, però des del 2001 van començar a tenir gent en plantilla, ara son cinc, i a més de la revista fan un anuari gratuït que encarten amb la revista, fan tres suplements actuals. L’edició web era la revista: introduïen alguns temes de la revista, fins que van arribar al diari digital, que ja compta amb dos anys i mig. Rovira diu que ha estat positiu i que també aposten per l’audiovisual -han fet tres dvd- incorporant audiovisual noticies. El diari digital ha estat una resposta inesperada perquè van deixar participar la gent, hi hagut molta participació. Hi ha, però,una part negativa: el límit dels comentaris que es poden o no publicar. El diari té 2.500 visites diàries i ha reforçat la imatge amb la capçalera històrica, que ha produït un augment de publicitat al paper, però Rovira creu que el digital és complicat. Un exemple: la pàgina web tenien formulari des de 1996 i no es va subscriure mai ningú, des del diari digital amb molts continguts que canvien cada dia, han tingut subscripcions per la revista en paper. No hi hagut baixes significatives. Tenen un traductor per qui no entén català, noticies més comentades. Es pot consultar des de 2002 amb un cercador.Des de l’auditori es formulen algunes preguntes a propòsit dels límits que cal posar als comentaris a les notícies on line. Rovira explica que de 10.000 comentaris, de tot el volum, només un 20% no es van publicar. Com discernir les notícies de paper de les que es passen a Internet. Cortés respon que la redacció és compartida, una es pot ampliar al paper. Rovira, afegeix que tota l’actualitat va al digital, però les entrevistes amb profunditat, la opinió, el reportatge històric van al paper, tot i que hi ha una base de dades que incorpora aquests continguts.
3ª sessió – Quines són les millors estratègies per augmentar la publicitat?
El moderador ressalta que es paga per veure televisió, però no es paga per llegir la premsa, i assegura que cal tenir una adaptació permanent en un mercat d’oferta per aconseguir que augmentin els ingressos publicitaris.
Carles Ayats, gerent del setmanari Alt Empordà, comença explicant que la web ha passat a ser una opció per la premsa en paper que, segons una enquesta, s’ha convertit en la primera estratègia del editors en premsa, per damunt d’altres objectius i prioritats, les altres són els continguts, els buscadors, els blogs ... El suport escrit té mancances, és lent, i obliga a donar notícies ja passades, i a més, té un cost important, en canvi, la combinació de paper i web pot ser una opció. La premsa compta amb la venda de publicitat i d’exemplars. En els mitjans digitals, la venda d’exemplars desapareix i per tan els ingressos arriben per la publicitat (tot i que no representen més del 7% dels ingressos totals d’un diari), les informacions s’elaboren per uns periodistes pagats pel mitjà en paper, per tant no és tot negoci. Els recents estudis diuen que el paper no serà el més perjudicat, la ràdio en pot sortir perdent. Perquè hi hagi increment cal augmentar el nombre de usuaris. S’ha entrat en un període de desacceleració, queda en el 5 i el 7%. N’hi ha que han decidit passar a digital, reduint costos d’impressió i de personal. Ayats avança algunes idees per aconseguir nous ingressos o retallar despeses: formats més petits per estalviar paper; redissenyar per adaptar les capçaleres, posar color; nous models publicitaris; adaptar els continguts a la realitat del mercat, és per això que ens compren. Pel web es bo aprofitar el paper per donar valor al suport digital, cal valorar el lideratge de la capçalera, i el web ha de ser una nova font d’ingressos. Ayats considera que la millor opció es crear equips de recerca de publicitat diferenciada. Anar a la recerca de patrocini d’espais concrets i arribar a acords estratègics per oferir sumes que facin més atractius els nostres webs. Tota crisi porta als canvis, la crisi de la premsa escrita ens obligarà a participar en aquest canvi, cal aprofitar el lideratge que es té des dels nostres mitjans. Jesús Medina: “Som a una de les més greus crisis publicitaris dels últims anys”, diu, com exemple, que s’estan reduint les inversions publicitàries als diaris i a la televisió. Explica casos concrets: han caigut anuncis de les immobiliaris, comparant amb els cotxes que prescindeixen abans de plantilla que de la publicitat; per a la premsa gratuïta, la informació de servei desapareix, i això fa perdre lectors i, de retruc, anunciants; els mitjans han desembarcat en el sector audiovisual està per veure si es pot fer amb uns costos que s’ajustin. Cal confiar amb l’equip humà, els publicitaris han de trepitjar carrer i buscar la publicitat local, cal tenir en compte que per un executiu d’una central som un producte llunyà que desconeix. Un comercial de premsa i de televisió han de trobar arguments que, com a productes diferents, els calgui comercials especialistes, encara que al final vagi tot a la mateixa caixa. Quan els comercials venen de tot, al final només té sortida la capçalera de referència. Joan Cal, director del Grup Segre, comença explicant que hi hagut una baixada de publicitat del 35%, i aporta uns comentaris del publicista Lorente, del informe de la Comunicació 2005-06, on parla de la realitat en què ens havíem d’enfrontar: el concepte de publicitat com a crear anuncis està resultant limitador, i per tant es considera més com una despesa que no pas com una inversió per obtenir més vendes, cal parlar de comunicació global, les empreses volen ser conegudes i reconegudes, hi ha empreses amb ganes de comunicar, a partir d’aquí, cal plantejar com ha de ser la comunicació que s’ofereix a les empreses i proposa la via de la publicitat no convencional. Cal destaca la importància de la publicitat combinada de premsa i online en la definició del producte, del desig de compra, etc. Aporta també una exposició de Marta Sanpedro, segons la qual, cal apostar per crear marques multimèdies, ja que les empreses han de saber adaptar-se a cada canal i a la seva especificitat. Proposa el mitjà global, deixar de parlar de premsa, ràdio i televisió o Internet com si fossin mitjans diferents i en competència. Cal treballar amb la perspectiva del mitjà global. Internet pot generar 1.900.000 visites, per això els principals mitjans consultats són els principals per la força de la seva marca, cada vegada anem a un món on s’integren els mitjans convencionals i els nous mitjans per la transmissió de notícies. D’altre banda, cal trobar la forma de medició global dels diferents mitjans que sumin les audiències de cada suport. No sempre són sumables però cal deixar de vendre anuncis i vendre impactes als usuaris que veuen aquell mitjà i són potencials compradors. Els anuncis per paraules hi ha qui diu que aniran cap a Internet i es perdrant per la premsa. Si no es treballa aquest mitjà global es pot perdre un sector d’anunciants. Entre les estratègies, cal muntar equips comercials propis que asseguren bona producció publicitària i domini en el territori. La premsa general perd 35%, comarcal 10%. No es pot renunciar al mercat global i entrar en projectes internacionals per sumar a un projecte global.En el torn de la sala hi ha preguntes com si cal ajuntar diferents mitjans per la publicitat, amb la idea comercial de multiproducte. L’exemple de Presència , d’ençà que no en tenen la publicitat, ha baixat. Sempre s’acaba venent el més fàcil, el mitjà de referència. Segons Lorente, cal pensar en termesn d’estratega de comunicació, anar cap la concentració de mitjans en el concepte de comunicació global. Valorar la figura del prescriptor, com la persona de confiança que planifica la comunicació del producte. Obliga a l’empresa a adaptar-se i a formar-se, ha d’interpretar el baròmetre de manera que pugui aconsellar al client. Les agències de mitjans estan veient, a partir del Baròmetre, la possibilitat de programar els mitjans locals. La contesta és que sempre que els clients ho demanin. Quins sectors podrien créixer en un moment de crisi? No és només el mercat immobiliari, és el que més ha caigut a la premsa, però a la ràdio i la televisió i revistes van per sota, cauen tots els sectors: automoció, alimentació, beguda. El sector públic ha tingut tres anys entre eleccions etc., que ara han acabat, els propers anys pot ser l’energi a, que pesa el 3%, els viatges i el turisme, que creix, però a baix preu o sigui sense rendibilitat. Internet creix prop del 10% anual.
4ª sessió – Els periòdics comarcals i locals són els reis del contingut, com es pot explotar el contingut únic? Què pot vendre’s i què pot ser gratuït?
Helena Solà, directora d’Hora Nova: “No som reis i se’ns presenten moltes dificultats”, comença dient, i avisa que les dues tendències, la local i la global, permeten valorar la proximitat i la identitat, però sense perdre de vista el món on vivim. Extrapolar el que es propi de la comarca: als grans mitjans els falta la proximitat i amb la concentració de mitjans perilla la identitat o la prioritat dels continguts locals. Per ser els reis de referència de casa nostra, per guanyar la batalla de la qualitat es requereixen recursos econòmics i humans, gent amb capacitat i ganes de treballar. Internet ha revolucionat el món de la comunicació, es deia que desapareixeria el suport paper, però es manté, tot i que les vendes han continuat baixant. “Ara som víctimes de l’error de creure que s’havia d’apostar a Internet, que és un aparador i un complement però no com a contenidor gratuït dels nostres mitjans. Som els reis dels equilibris per continuar subsistint i treballant”, afirma Solà.
Gonçal Mazcuñan, de Regio 7, assegura que les difusions van a la baixa, “s’acosten temps difícils per la premsa de pagament”, diu mentre es pregunta per què pagar per la informació si la podem obtenir gratuïtament a Internet o a la premsa gratuïta? Considera que caldrà fer un esforç en els continguts, des de la premsa de pagament, i trobar noves formes de rendibilització com una forma de superar aquesta crisi. Explica que la premsa comarcal és l’única que porta novetats als quioscs, mentre les publicacions generalistes coincideixen en temàtiques, enfocaments i imatges, els continguts de la premsa local són d’elaboració pròpia i aporten frescor i novetat. Al Regió 7, per primera vegada, vam haver de competir amb els grans mitjans en el cas Tous, i la nostra va ser una millor informació degut a la proximitat. La informació local és la que aporta novetat i aquest cabal és el que hem de defensar, davant d’altres suports i d’altre tipus de premsa. El periodisme de proximitat dóna cohesió a un territori. Aconseguir uns continguts exclusius té uns costos, la pregunta és si sent els reis de la informació serem tan rucs de no fer-nos rics regalant la informació, a través d’Internet. “Estem bombardejant el nostre mercat amb nous productes i amb els continguts elaborats per nosaltres, obligant que els anunciants es diversifiquin”, afirma Mazcuñan, que creu que si els mateixos continguts els posem a la xarxa, cal plantejar-se si surt a compte o be hi ha perill de que els propis continguts siguin canibalitzats per altres mitjans, la pregunta final és si tindríem la mateixa publicitat. “Caldria veure si és negoci Internet –diu Mazcuñan–, si volent abraçar tant no estarem posant en precari el nostre principal producte”. Els joves d’avui són consumidors de mitjans locals, per això el mercat publicitari que ens pot donar vida és el local, si el bombardegem amb productes gratuïts és possible que perdem bous i esquelles. I deixa dos interrogants pel debat: “Tenim necessitat de regalar la informació? Quin valor real té la nostra informació?”.
Eulàlia Soria del Diari de Vilanova, comença la seva intervenció amb la queixa de que no hi ha dones com a ponents i reclamar una més gran presència i visibilitat per les dones de la premsa local i comarcal. “El que ens fa únics és la perspectiva local, tractant temes generals o locals, cal mantenir aquesta perspectiva i per això cal conèixer amb profunditat el territori”, diu Soria que també es planteja la qüestió de si s’ha de posar els continguts a Internet? Avisa de que la credibilitat del mitjà paper s’ha de mantenir quan passi a digital. Considera que bolcar directament no és aconsellable, és millor fer un producte específic per Internet i deixar la via del paper verge. Manifesta els seus dubtes a propòsit de si la professió periodística pot aportar transparència fins el punt de dir quines són les seves fonts, què sap i què no, demostrar que allò que s’explica és cert.
El moderador llença una pregunta: “Els diaris locals haurien de ser coherents i apostar per la xarxa?”, respon Mazcuñan: “Si, el que passa és que el nostre negoci és la premsa de pagament i visc de la publicitat, com editor se’m fa difícil d’entendre que he de regalar els continguts”. No s’ha trobat la manera de convertir el mitjà en digital, atès com està el mercat publicitari. Les motivacions han canviat, i proposa una metàfora: “Ara, en el menjador d’elefants també hi poden menjar les formigues, la premsa generalista no pot arribar a tot arreu”, d’altra banda, el diari de paper t’acompanya tot el dia, cosa que no ho fa l’ordinador. Pel que fa a la qualitat, el periodisme que es fa a Internet és massa periodisme de retalla i enganxa i ha de tornar la premsa compromesa, hi ha manca de professionalitat i compromís. Des de Regió 7, diu Mazcuñan: “Ens hem adaptat i hem fet gratuïts, televisió, però crec que el futur no passa per regalar informació, cal replantejar què hi posarem”. Posa un exemple clar, qui es gastarà un euro pel diari que surt a l’endemà, si fa hores que tens penjada la portada a Internet. El debat entra més a fons amb el compromís periodístic, s’assenyala que falta el periodisme de carrer, i apareixen més preguntes: “Ja ens han arribat a la premsa local i comarcal els gabinets de comunicació (amb informació titulada) cada vegada hi ha més professionals elaborant informació i ja no tenim exclusivitat, com hem de reaccionar? Cal plantejar-se la qüestió, es recomana no amagar-se, que es una estratègia que ens pot agafar sense respirar. I encara més interrogants: Qui llegirà els nostres diaris de pagament? Com es creen els hàbits de lectura? Podrem mantenir les estructures productives fent el que estem fent ara? A base de regalar-la? A qui vendrem si acostumem la gent a consumir-ho gratuïtament? I encara més, vendre a qui? A d’altres mitjans? Com explotem la informació de proximitat de que disposem?
5ª sessió – Models per a una premsa comarcal i local multimèdia
Antoni Reig, moderador, enceta el debat parlant del desenvolupament de tota mena de suports i de la globalització i posa com exemple el cas Murdoch, present a tots els continents com un grup multimèdia globalitzat, recorda que a nivell estatal, hi ha el grup Prisa, i d’àmbit nacional, existeix el grup Godó, Reig adverteix que “és en definitiva un camp en moviment”
Antoni Gavaldà, professor de la URV, explica que hi ha 4 eixos, amb especial rellevància del quart. En el primer, fa una breu història de la premsa escrita, la informació comença a ser valorada en el primer terç del segle XX, que és quan es modernitza la premsa a Catalunya es fa de masses i això fa trontollar el segment de la premsa local, que s’ha d’especialitzar i, com a conseqüència, facilita l’entrada a la informació més que a l’opinió, apareixen seccions noves, més lectors, dones i joves. Als anys 30 del segle passat hi ha més de 300 capçaleres noves. El segon eix té a veure amb els orígens de la premsa digital, que surt a la dècada dels 80, i es quan la redacció canvia i es fa la distribució del periòdic al moment, en la primera etapa es reciclaven els continguts impresos, en la segona, hi ha l’auge dels hipertextos, fins que es constata no es poden consumir, el tercer pas són els continguts i dissenys propis. A Catalunya també passa el mateix, i és en la tercera etapa que hi entra el periodisme local, produint canvis: en el lector, a l’empresa (que haurà de canviar i aprendre a vendre informació, no paper), en l’aspecte multimèdia, que és posar periodistes que en sàpiguen, en el nivell de la hipermèdia ja cal recuperar el què els lectors diuen, és a dir, la tercera etapa és interactiva, és la que incorpora la informació de l’usuari, però contrastada. Si no hi ha diari al darrera, si el o la periodista no té un contracte al darrera, la feina es precaritza, i haurà de ser més polivalent. El lector què hi busca al periodisme electrònic?, més informació?, més claredat i amb més punts de vista. S’està preparat per reformular continguts? Es pregunta el professor Gavaldà, que posa com exemple que l’alumnat de les universitats quan se’ls mostra els gràfics no els entenen. Al quart punt, recorda que Negroponte ha dit que la clau està en la personalització, fer un producte del que cadascú pugui aprofitar el què l’hi interessa. El periodista ha de mantenir uns valors: credibilitat i respecte a les fonts. Caldrà que el i la periodista sàpiguen condensar, oferir més opinió. En aquest producte hi entra més cultura, arts escèniques, esports, polítiques, religió... perquè què és el que agafa els joves?, que trobin varietat de gèneres informatius –noticies, textos interpretatius, articles argumentatius, i entrevistes. Els textos han de ser curts –25 línies– i pocs enllaços. Gavaldà també proposa que cal aprendre a treballar en grup, amb empreses properes d’altres comarques.
Saül Gordillo, director d’ACN, presenta l’Agència Catalana de Notícies, com una de les primeres agències digitals d’Europa. Ha estat pionera i ha posat en pràctica el concepte de teletreball, que els permet ser a prop de la notícia, abaratint costos. Gordillo diu: “Oferim: text, talls de veu, fotografia i vídeos per Catalunya, i amb la mirada catalana, com agència pública”. Considera que com agència són esclaus de l’agenda informativa, en canvi, el repte pels mitjans es buscar els temes propis, a l’ACN hi ha gent jove que treballa en xarxa i entramat virtual. L’AC compta amb delegats a Madrid i Brussel·les i té el suport del Govern, de la CCMA i dels subscriptors.
Ximo Rambla, del Grup Ebre, explicar que van començar amb dues capçaleres, que es van unir per crear un grup local de comunicació. Ha estat un grup capaç de gestionar un setmanari, varies capçaleres, ràdio i ara són a punt d’obrir una televisió amb TDT. Encoratja els assistents a fer front a la crisi. Diu que es pot fer millor des d’un grup de comunicació fort i que la premsa juga un paper importantíssim davant de la ciutadania, i recorda que la PLC compta amb la complicitat col·lectiva. A la seva empresa, entre els socis a més de periodistes, també hi ha comercials, gestors. Recorda que els recursos econòmics són importants però no únics, també hi ha els recursos humans; ara la premsa comarcal ja no és on començaven els periodistes, ara també la veuen com una sortida professional definitiva
6ª sessió – A la reconquesta dels petits anuncis
Mateu Ros, director de Capgròs, diu que, a la publicitat, la competència és molt gran, hi ha associacions, institucions, a vegades amb mitjans sense regular, que poden ser atractius pels anunciants. Proposa solucions, com plantar cara, estrènyer el cinturó i controlar la despesa, creu que és un bon moment per situar-se al capdavant dels nous suports, aprofitant els nous reptes, les qualitats i les sinergies de les noves tecnologies, i assegura: “Som premsa, tenim audiència i donem garantia de rendibilitat als nostres anunciants”. En època de crisi, com ara, creu que cal fer una labor d’assessorament, algú que sàpiga entendre les necessitats de comunicació de l’anunciant. Cal obrir-se a Internet, per Ros, la informació és un eina a sumar, on la rapidesa d’Internet és un valor que ha de servir per construir nous pacs comercials. Les administracions han de cuidar la premsa de proximitat. Cal ser molt exigents amb el baròmetre, perquè és clau per obrir-se a nous mercats, i que coneguin la nostra realitat. Reconquerint el lector estem fidelitzant els anunciants.
Llorenç Galiana, d’Editorial Premsa Ibérica, explica l’experiència del Levante en els anuncis classificats: sempre havien estat líders fins que va arribar la premsa de mercat, que va captar la petita publicitat. Van optar per l’estratègia de copiar la seva fórmula, i el 2001 va aparèixer el MercaLevante, quadern central que té aparença de publicació diferenciada, amb entreteniment, reportatges, i que donaria suport als anuncis classificats. Té departament comercial propi per controlar els anuncis directes, dels comercials i del call center. Un nou suplement amb política comercial agressiva per guanyar a la competència, i amb control perquè no es contaminés la resta del diari. Va ser un èxit, al cap de set anys havia duplicat la facturació. Proposa un multimèdia estàndard: el diari de paper, el digital, la televisió, la ràdio, i la telefonia. La publicitat es pot vendre en un paquet multimèdia que pugui ser ofert pel comercial de l’empresa que s’adreça als petits anunciants. “La petita publicitat és l’aliada de la premsa local”, assegura Galiana.
Jean Pierre de Kerraoul, del Sindicat francès d’Hebdomadaires, proposa en la seva intervenció l’empresa tipus: 11 assalariats, entre els quals 4 periodistes, a més de col·laboradors i corresponsals. Explica que el 2007 hi havia pocs diaris a Internet i representaven vitrines, no es podia obtenir publicitat. A França, gràcies a ADSL, l’ús d’Internet ha crescut molt: hi ha 20 milions de llars, internautes que viuen fora de la zona parisenca i pertanyen a categories d’adquisició superiors. La dificultat per les empreses petites dels diaris ha estat poder comptar amb pàgines interactives, el que havien de resoldre és la premsa tradicional, més el 2.0, i proposar una plataforma que permetés disposar a cada diari d’una pàgina Web de molta qualitat que cadascú adaptava al seus mitjà. Ha estat una fórmula de mutualització que ha permès fer front als costos, sense perdre la marca de cada diari, que és on entren els usuaris, ni la força dels mitjans locals i així, diu Kerraoul: “Hem augmentat l’atractiu pels anunciants”. Explica les claus de l’èxit: “Cal tenir un milió de visitants per poder accedir a grans anunciants, per tant, si tenim 10 diaris que sumen entrades, ja hi arribem”. Cal tenir un grup que pugui fer funcionar la plataforma i poder posar una notícia amb facilitat, tenim un flash info, articles extrets del diari, la qüestió de la setmana, on els internautes poden votar. Un kit que cada redacció ha de complir. Cal dir que el disseny és automàtic. Hi ha espais per la publicitat, es poden reservar entrades d’espectacles i hi ha una comissió pel mitjà. Espais de trobades i arribem als petits anuncis. A la premsa escrita la publicitat ha caigut un 20%, en canvi, ha augmentat a Internet, l’anunciant té el seu petit anunci que passa a la totalitat dels diaris que formen part de la plataforma amb un preu idèntic. El diari en paper es pot quedar l’anunci que posa a Internet. La clau de l’èxit es la mutualització, una bona eina que cada editor de premsa ha de reforçar amb un bon treball en el seu mitjà.
En el debat posterior hi apareixen algunes preguntes adreçades a monssieur Kerraoul: Com s’ha finançat el projecte? S’ha fet per una associació dels diaris, que s’ha ocupat de posar els diners per col·locar la plataforma dels anuncis, cada diari paga una petita part, que seria impossible de pagar per separat. Pel que fa a l’explotació, cal tenir en compte que un portal a Internet evoluciona, s’ha de renovar l’ergonomia i assegurar-nos de l’hostalatge i la seva qualitat, així com el funcionament de la e-botiga, amb un sol acord amb un banc per tots els editors, la qual cosa ha permès arribar a acords que beneficien tothom i tenir poques despeses bancàries.
Des de la sala es mostren reticències a regalar la informació a través d’Internet i se’ls hi pregunta als ponents què en pensen. Pot fer disminuir les vendes del diari paper? El contingut del portal d’Internet, de moment no fa baixar, fins i tot al contrari, s’intenta fer cros-promo entre el paper i el digital. Si, per exemple, tenim actualitat el dimarts la podem posar immediatament, però per saber-ne més, cal anar a la premsa. Si no ho fem ho farà la competència, és preferible fer-se autocompetència. Es mostra interès per l’actualització mínima de la pàgina local, amb la feina de la redacció d’uns tres periodistes i Kerraoul torna a explicar els continguts bàsics del digital.
7ª sessió – Fiabilitat i credibilitat en els continguts. Dret de rèplica/Difamació
Manuel López, com a moderador obre el debat explicant que de codis deontològics, n’hi ha molts i contradictoris i posa com exemple el de la Unesco, que proposa que els periodistes intervinguin en la presa de decisions.
Julià Castelló, com a president de la Comissió de Defensa del Col·legi de Periodistes, apunta que existeix un ampli espai entre llei i la pràctica, en aquest sentit el CPC va anar veient la necessitat d’un codi deontològic (a part d’aquell tòpic que diu que la millor llei és la que no existeix o del codi penal), un codi que no arribaria als tribunals però que caldria acceptar-lo com a professionals. Per fer el seguiment es va crear el Consell de la Informació de Catalunya (CIC), sota fundació (1999), amb persones de prestigi que conformen el panell d’experts que examinen les queixes i dictaminen. La memòria de 2006 presenta els informes favorables o rebutjats, i posa com exemples: una foto d’un menor sense permís, el CIC va dictaminar que es va vulnerar el codi, o el cas de la queixa contra la directora de Terrassa, que el diari va ressaltar l’elecció d’una presidenta d’una penya, es va acusar el mitjà de masclisme; en aquest cas es va rebutjar la queixa.
Eudald Vendrell, advocat i especialista en dret de la premsa, explica la Llei que ateny al dret a la llibertat d’expressió, el dret a la informació (amb un matís: la informació ha de ser veraç), per protegir aquests s’ha creat un mecanisme: el dret de rectificació (llei 1984), però segons Vendrell aquesta llei s’ha quedat antiga, atès com ha avançat el periodisme, El dret de rectificació es refereix a la persona que es consideri afectada per una informació del MMCC i se li dóna la possibilitat de que es publiqui la seva versió. Als tribunals, cas per cas, han de determinar on arriba l’honor de la persona demandant. Les pautes que se segueixen valoren que no és el mateix una persona pública que una particular, que té més dret a la intimitat.
Francesc Fàbregas, director d’El Vallenc, comença la seva intervenció dient que hi ha una línia fina que separa la llibertat d’expressió i el dret a l’honor. Hi ha moltes denúncies a Catalunya, la primera, la classe mèdica, darrera, hi ha els mitjans. La justícia a l’hora de valorar quan es tracta de la premsa local sempre s’inclinarà cap al dret a l’honor. En un mitjà local se’n entera tothom, mentre que en una urbs gran això no succeeix. Les vendes d’exemplars als mitjans locals no justifica la publicació, en canvi, la indemnització pot ser inassolible perquè són superiors fins i tot que pels mitjans grans. Posa com exemple una denúncia que va rebre el diari El Vallenc. Malgrat que el CIC no és vinculant, els tribunals admeten els seus dictàmens com un informe pericial, per aquest motiu si els experts de la professió emeten un informe negatiu els jutges de 1ª instància, sense cap experiència, donen la raó al denunciant i condemnen al mitjà. La demanda va contra el redactor, l’empresa i el director i condemna al mitjà, malgrat que els fets són veritat El Vallenc va haver d’indemnitzar al pare, la mare i el germà amb 6.000 cadascun. Cal conscienciar a les empreses del risc i no hi ha cap asseguradora que s’hi arrisqui. La sentència crearà precedent i cal tenir-ho en compte i posar mesures.
En el torn de preguntes, se li demana a Eudald Vendrell que n’opina. L’advocat respon que per tot el que ha dit Fàbregas li sembla desencertada la sentència potser en l’article interior es vulnerava el dret a la intimitat. Hi ha un concepte jurídic que se’n diu el reportatge neutral que vol dir que es recull el que els veïns, familiars, etc., diuen. Els tribunals consideren que no és objecte d’infracció. Les quantitats són exagerades, cal proporcionar-les al mitjà i a la seva difusió. L’advocat apunta que s’haurien d’incorporar mediadors professionals per evitar litigis i no arribar al jutge que no té experiència. Seria un bon suggeriment mirar d’evitar els judicis. Castelló diu que el CIC el paguen els mitjans, i estaria be que publiquessin les seves resolucions.
8ª SESSIÓ – El per què de la premsa no professional?
Comença el torn d’intervencions Carles Codolà, director de Llum i guia, que explica que els voluntaris volen transformar la realitat, en el cas del món de la comunicació local és per afavorir la informació, ja que en la premsa comarcal es promouen tots els valors. Des de la societat civil hi ha ganes que vagi sortint gent que es dediqui a informar del que fan a la seva entitat o del que pensen. “Som una entitat que ens dediquem a donar suport als voluntaris que ja existeixen al poble”, es defineix Codolà. La revista va reflectint les noves realitats socials, però hi ha una diferència entre el col·laborador i el voluntari (que és el que costa més de trobar), en general es va perdent el voluntarisme, en principi, només cobrava l’impremta, ara cal replantejar la situació per poder continuant. Hi ha un personal assalariat que s’encarrega de que hi hagi anuncis, la distribució, però costa molt trobar gent. Hi ha mitjans alternatius, com Internet que puguin donar resultats semblants?, es pregunta Codolà que creu que el voluntariat anirà baixant i caldrà trobar nous ingressos. Assenyala que el futur de les entitats que es dediquin a fer revistes han de passar a ser empreses, i el valor del producte el definirà els aspectes econòmics. Llavors, caldrà que surtin altres grups que facin el seu paper, encara que no sigui en paper.
Jaume Puig, d’El pou de la gallina, considera que si be és premsa no professional, està ben feta. Explica que el plantejament de no professionalització hi era des de l’inici. “No volíem viure del periodisme, potser tampoc podríem viure, amb tiratges de 1.500/2.000”, assegura Puig. La seva publicació mou una cinquantena de persones, romàntics de la premsa, sense estar supeditats a ningú i podent dir el què els sembla, aquesta situació té l’inconvenient que no s’aconsegueix una redacció estable, que hi ha poca gent que treballi la informació. “Col·laboradors n’hi ha més de disposats a treballar -afirma Puig-, ara persones que sense que els afecti vulguin treballar és més difícil”, per això creu que cal fer rotació. Les revistes que surten actualment estan ben fetes, els mitjans són equiparables a la premsa convencional, el producte s’assembla bastant o potser millor que un producte professional. En un mitjà professional si falla el relleu generacional falla la revista i ja es veu en un degoteig que és preocupant si continua creixent. Per Puig les estratègies de supervivència passen per, si cal continuar existint, fer la publicació cada vegada millor, més ben dissenyada, en color, millors continguts, per tant és necessari especialitzar-se i donar el que no dóna ningú més, afegir productes complementaris, com un còmic, per exemple, i explica que editeu un suplement juvenil, fet per periodistes joves, que han distribuït a tots els instituts amb un projecte interactiu. Per dur a terme aquest projecte han aconseguit una subvenció de suport a la premsa de la Generalitat. La pròpia pàgina web, amb opinió ciutadana, ha creat un fòrum on hi entren joves que no entren a la revista de paper. Les tasques han de ser retribuïdes. El futur de les revistes no professionals serà el mateix de les entitats que funcionen per amor a l’art, esperem que hi hagi gent que vulgui fer premsa ben feta i no necessariament ben remunerada.
Vicenç Rabadán, professor de Periodisme de la UAB, situa la seva intervenció des de la perspectiva de la investigació de la premsa local, i afirma que interessa la funció social que fa aquesta premsa. Assenyala un paral·lelisme entre periodisme i política, i diu que igual que la política no es pot deixar en mans només de polítics, també es podria aplicar al camp periodístic, es a dir, que hi hagi multitud d’actors, no només periodistes. Jaume Guillamet va batejar aquest tipus de premsa com un model de periodisme popular, tot i que ha anat evolucionant. Rabadán destaca un parell de factors: la vitalitat de la societat civil, potenciat pel fet de no tenir un Estat, amb la recuperació de la democràcia les eines d’expressió que amb el franquisme van ser vehicle d’expressió i reivindicació van poder créixer i estabilitzar-se. En el seu origen, el que ara són empreses de comunicació local, naixien amb la idea de dinamitzar la vida civil. Les activitats informatives no influenciades per la idea d’empresa són les que formen part d’aquesta premsa no professional i hi ha alguns temes, associacions, persones, que no tenen altre lloc que aquesta premsa per aparèixer, que fa informacions diferents més arrelades al territori, aquestes publicacions fan un treball d’arrelament i reforç de la identitat, com una idea de l’autèntica proximitat. La incidència de les TIC ha permès la renovació en revistes que ho tenien difícil, les noves fornades han fet possible el qüestionament del terme professional, segons la qualitat o segons la remuneració. De vegades es fa millor des de la premsa no professional. D’altra banda, Rabadán recorda que el paper d’escola d’aquests mitjans és fonamental, a més, ofereixen una relativa independència tot i que al convertir-se en empresa tindran altres servituds. La connivència entre mitjans i política local és més difícil amb els productes que fan associacions i entitats de la societat civil, La divulgació cultural ha d’apostar per estar al ciberespai de manera més organitzada i constant. Per reivindicar aquesta premsa cal valorar aquests MMCC com a eina democràtica.
S’intenta fer una conclusió de la sessió en el sentit que aquesta premsa no professional ha de seguir fent d’escola, tirar cap a l’empresa i/o la semiprofessionalització i aconseguir el relleu professional, que voldria dir que hi ha gent jove interessada en la revista.
9ª sessió – La sala de redacció del futur i l’exigència redaccional
Francisco Sancho, professor de la Universitat de Navarra, inicia la seva intervenció informant sobre la presentació a Londres del segon baròmetre elaborat a partir de les opinions d’editors i directors de mitjans. Ofereix algunes dades: el 86% d’editors pensen que les redaccions s’integraran en vuit anys, creuen que els periodistes seran capaços de produir per tots els mitjans. Valoren la professió i diuen que formar nous periodistes redundarà en la informació. El professor Sancho afirma que les xarxes interactives són el major factor de desestructuració, diu que estem immersos en una revolució digital i que és una evidència que les noves generacions s’estan informant més per mitjans digitals i abandonant el paper, per tant la nova redacció tindrà que tenir periodistes que puguin transmetre per qualsevol mitjà. Es confon el concepte de periodista multimèdia, que en realitat s’hauria de dir multitasca, perquè opera des de la multiplataforma, Sancho creu que allò més important és el missatge i el menys el canal pel qual es transmet. Aporta una definició de la xarxa com un territori on els nadius son els joves, i els grans, són els immigrants. Els periòdics estan davant la oportunitat de reproduir els seus continguts, el periodista disposa del seu propi blog per a difondre, de manera que, ara en temps real, podem saber quanta gent ens està visitant, què està llegint, tot plegat és una informació que permet saber l’interès dels lectors. La finalitat és que la ciutadania quedi presa per la nostra oferta informativa, és un problema de temps i estratègia per tenir captiu a la ciutadania a través dels nostres mitjans perquè confiï en els nostres continguts, segui per ràdio, televisió, telefonia, paper o digital. Sancho apunta alguns reptes pendents: en la dimensió empresarial, s’haurà de produir la integració gerencial i editorial (per tal de produir continguts reduint costos); en la dimensió tecnològica serà necessari integrar i gestionar millor els sistemes; i en la dimensió professional es necessita crear plans de formació i adequació a aquestes noves realitats
Anna Muñoz, directora del Diari de Terrassa, proposa l’exercici d’imaginar com seran les empreses de futur i avança que hi haurà d’haver diversificació, per aconseguir prestigi, aprofitar sinergies (que vol dir estalviar recursos), la idea és que tinguem redaccions polivalents adequant els continguts als mitjans. Muñoz crida l’atenció al fet que fora d’aquí La Vanguardia és un diari local i comarcal, és una qüestió de perspectiva, per això diu: “Segons el nostre criteri cal preguntar-se si es pot adaptar o si ho ha de fer”. Tot i que el més comú és abocar directament a la xarxa els continguts del diari, a no ser que es tingui un grup dedicat als continguts digitals o se sigui un mitjà específic com Vila Web. La directora del Diari de Terrassa reflexiona a propòsit d’Internet, aquest canal que és un món gratuït: “Tot i que ens diuen que guanyarem lectors, gent jove, sempre queda el dubte de si el lector habitual es gastarà un euro cada matí”. Muñoz afirma: “Fem informació allunyada de les agendes polítiques, ens interessen les persones, les nostres capçaleres representen un signe d’identitat”. Cada capçalera va a un mercat i necessita una resposta. Muñoz explica la configuració del seu mitja com un diari professional que s’estructura en tres àrees, ciutat, suplements i esports; i els redactors, en funció dels continguts i les necessitats canvien de secció. Es treballa la informació amb servei, la informació útil, augmentant la capacitat de treure competència dels gratuïts generalistes i locals. Muñoz fa una reivindicació cap al professorat de periodisme i els diu que si bé els valors dels nous periodistes són versàtils, coneixen idiomes, etc., els falta aquell esperit o vocació per la professió, es troba a faltar la curiositat innata, la relació amb les fonts d’informació, tenen massa preocupació pels horaris i el sou.
Vicenç Partal, director de Vilaweb, inicia la seva participació amb una afirmació contundent: “Vincular els recursos a l’exigència professional és fonamental”. Explica la seva experiència: “Fa sis anys, la gent de Vilaweb ens vam posar al local de El Punt, ara n’hem adquirit un de nou al que anirem a final d’any”. Partal diu que a Internet els horaris entre la redacció on line i la premsa són molt diferents, per això primer cal definir el flux de treball i després l’espai. La sala ha d’estar al servei del mitjà i no a la inversa, allò fonamental és que es fa informació. “Un mitjà necessita tenir pensament propi, saber qui som i el què fem”, afirma. En el cas dels mitjans locals, d’una banda el multimèdia dóna la capacitat de fer diversos productes i, de l’altra, el territori és el que determina i ha de captar el màxim d’audiència a través diferents canals. “És des d’aquí –assegura Partal- que cal definir la organització”. Exposa els tres punts a tenir en compte: el primer: la facilitat; no es pot complicar la vida a la gent, els periodistes han de fer la seva feina. El segon, la flexibilitat; un concepte difícil, que defineix amb la teoria Cruif: s’ha de donar un número per tal que cadascú jugui cobrint la posició en el camp. I tercer, la comunicació interna; el responsable de la redacció ha de tenir un mapa del que està fent cadascú en cada moment per poder prendre decisions amb rapidesa. Cal tenir en compte el component humà amb els multitasca, que són periodistes joves que s’han preparat tecnològicament, però que els faltarà experiència i la redacció ha d’acompanyar la formació professional. Entre immigrants i nadius hi ha perill de fractura, els grans hem de traspassar als joves i al món digital les bones pràctiques del periodisme. Cal evitar la por perquè paralitza però també serveix per evitar les modes que en el món digital n’hi ha massa.
10ª sessió – El relleu generacional a la premsa comarcal i local
El moderador introdueix algunes reflexions a l’entorn de l’enunciat de la sessió i apunta que un dels temes és saber marxar a temps.
Pere Font Grasa, lamenta la manca de temps que no li permetrà exposar la seva conferència, tal i com l’havia preparada, i anuncia que es penjarà al web del Congrés. Recull que durant les sessions s’han plantejat algunes pors cap a la crisi i cap a Internet, pors que han manifestat els editors de grups importants, però creu que també interessa observar als grups petits. Per Font Grasa, s’ha deixat passar massa temps sense reflexionar. El relleu a les redaccions s’ha fet amb més o menys fortuna, però entre els emprenedors la cosa canvia, en una de les sessions s’ha parlat de premsa voluntarista o semiprofessional, i en aquest sector diu Font Grasa que si bé no hi ha fills o hereus, pot haver relacions semblants.
Com encarregat dels peritatges, destaca un element: la intransigència, davant del mitjà local, de les autoritats amb voluntat d’ensorrar el mitjà, com és el cas del setmanari de Castellar del Vallès, Forja. l’Ajuntament treu un setmanari el mateix dia i amb publicitat. No és un cas únic, ja que altres poblacions també imprimeixen butlletins amb publicitat.
Quan pertoca dur a terme el relleu generacional? Es pregunta Font Grasa, i enumera els espais on cal plantejar-se la qüestió: entre el consell?, a l’empresa?, en el relleu tecnològic?, en la manera com es concep la producció?, Pel conferenciant, l’enemic és el que no està disposat a produir cap canvi. No es tracta de canviar vells per joves, amb el ben entès que es pogués saber qui es jove i qui vell. Font Grasa creu que diverses generacions poden conviure en una mateixa línia editorial, i “del xoc de trens que poden produir en sortirà productes més adequats”, conclou.
