VIIè Congrés de la Premsa Comarcal

Valls: una cita per a la premsa comarcal i local

2008-05-30T11:51:00.002+02:00

El VIIè Congrés de la Premsa Comarcal i Local es va celebrar a la ciutat de Valls (Alt Camp) els dies 9 i 10 de maig.

Inauguració Oficial Del VIIè Congrés de la Premsa Comarcal

2008-05-30T09:56:00.011+02:00

Inauguració Oficial del VIIè Congrés de la Premsa Comarcal i Local al saló de plens de l'Ajuntament de Valls, que va comptar amb la presència d'Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya; Dolors Batalla, alcaldessa de la ciutat de Valls; Antoni Fogué, president de la Diputació de Barcelona; Estanis Alcover i Martí, president de Premsa Comarcal/ACPC; i Salvador Cardús, president de la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (FUNDACC).

Durant l'acte d'inauguració, es van donar a conèixer els noms dels guanyadors del II Premi de Periodisme Premsa Comarcal /ACPC, patrocinat per GAS NATURAL, en les seves versions en paper, digital, ràdio i televisió. El premi té la voluntat de fomentar la creació periodística i la dedicació a informar sobre la protecció i diversitat cultural als Països Catalans. La dotació és de 1.500 euros per categoria.

Guanyadors II Premi de Periodisme Premsa Comarcal:

Presència. Anna Aguilar. L'Escola del segle XXI
Revista Cambrils. Jordi Moreno i Lluís Rovira. Festa - celebració de la setzena Nit del Foc
Catalunya Ràdio. Adolf Bertran. La Perpinyà amagada
Reus Televisió. Laura Roig. Vi Kosher

Conferència Salvador CARDÚS

2008-05-26T12:29:00.003+02:00

En la seva conferència, el sociòleg Salvador Cardús va destacar la política estatal no favorable del mercat comunicatiu català. Malgrat això, va subrayar que el 40% de ciutadans que viuen a Catalunya, utilitza el català de manera habitual. "Quan l’usuari pren la iniciativa és capaç d’utilitzar el català com a llengua habitual", assegura Cardús. El sociòleg va recordar la escassa presència del català en el cinema (4%), en els llibres (2%) i en la premsa, on les publicacions escrites en castellà representen tres vegades més. "Aquest mercat no es correspon als usos actuals del mercat en Catalunya", assegura el sociòleg. En aquest sentit, el Baròmetre representa una oportunitat perquè el públic conegui la realitat comarcal i local dels mitjans a Catalunya. Allò que quedava "amagat" e "invisible".

Què pot aportar el Baròmetre a Premsa Comarcal /ACPC?
Segons Cardús, un dels avantatges del Baròmetre és que permet que la premsa comarcal i local pugui estar damunt de totes les taules de l’administració. En segon lloc, permet que la premsa comarcal i local estigui sobre les taules dels planificadors de publicitat. Per últim, la premsa comarcal i local està sobre la taula de l’opinió pública i pot ser servir a les universitats, mitjans de comunicació, centres de recerca i estudis científics.

Pel que fa als desavantatges, el Baròmetre no crea dèficits, dóna oportunitats. Posa de manifest els dèficits en l’oferta de mitjans de comunicació i deixa veure quines són les àrees no ateses. En segon lloc, posa de manifest que els joves bilingues de Catalunya consumeixen menys mitjans que els seus pares, que van tenir més dificultats. Aquests joves no tenen una oferta suficient i competitiva com en llengua castellana.

Cal que el Baròmetre serveixi per esperonar l’especialització del sector i afavorir els processos de captació publicitària.

Obertura del Congrés Premsa Comarcal i Local

2008-05-11T18:21:00.011+02:00

Obertura del VIIè Congrés de la Premsa Comarcal i Local
Francesc Fàbregas i Bonet, amfitrió del VIIè Congrés
Estanis Alcover i Martí, president de Premsa Comarcal/ACPC
Carme Mansilla i Cabré, presidenta del Consell Comarcal
Judit Fàbregas i Gaya, regidora de Cultura de l'Ajuntament

Primera sessió: El pas de pagament a gratuït

2008-05-10T20:15:00.007+02:00

Primera sessió:

Moderador: Josep M. Villena i Segura, president de la Taula de Comunicació

Ramon Grau, gerent de Premsa Local de Sant Cugat

Joan Turró i Calvet, director d'Osona Comarca

Primera sessió:

Marcel·lí Pascual, director de la revista Viure als Pirineus
Ramon Grau, gerent de Premsa Local de Sant Cugat
Joan Turró i Calvet, director d'Osona Comarca

Segona sessió: quines són les millors estratègies per a augmentar les audiències en els mitjans impresos i online?

2008-04-27T19:43:00.005+02:00

Segona sessió:

Moderador: Xavier Domènech, director adjunt de Regió 7

Lluís Rovira i Barenys, director de Revista Cambrils

Antoni Cortés i Minguet, director de La Veu de l'Anoia

Joan Checa i Fortes, director gerent d'Editorial Pagina Cero

Tercera sessió: quines són les millors estratègies per a augmentar la publicitat impresa i digital?

2008-04-10T18:59:00.004+02:00

Tercera sessió
Jesús Medina, El Nou 9
Carles Ayats, gerent del Setmanari Alt Empordà

Tercera sessió
Moderador: Enrique Yarza, gerent de Media Hotline
Joan Cal Sánchez, director executiu del Grup Segre

Quarta sessió: els periòdics comarcals i locals són els reis del contingut

2008-04-10T18:58:00.001+02:00

Quarta sessió
Moderador: Àlex Gutiérrez, director de Comunicació 21
Helena Solà, directora d'Hora Nova
Eulàlia Sòria, diari de Vilanova
Gonçal Mazcuñán, president d'Edicions Intercomarcals (Regió 7)

Cinquena sessió: models per a una premsa comarcal i local multimèdia

2008-04-10T18:57:00.002+02:00

Cinquena sessió
Moderador: Antoni Reig, professor de la UAB
Antoni Gavaldà, professor de la URV Tarragona
Ximo Rambla, director gerent de Grup Ebre
Saül Gordillo, director d'ACN

Sissena sessió: A la reconquesta dels petits anuncis

2008-04-10T18:05:00.005+02:00

Moderador: Albert P. Novell, gerent de Premsa Comarcal/ACPC

Jean Pierre de Kerraoul, gerent del Sindicat francès d'Hebdomadaires

Llorenç Galiana, sots-director de Gestió d'Editorial Premsa Ibérica

Mateu Ros i Monrós, director i editor del gratuït Capgròs.

Setena sessió: dret de rèplica / Difamació de periodistes i CIC

2008-04-10T18:01:00.001+02:00

Setena sessió
Moderador: Manuel López, director del postgrau de Premsa Comarcal
Julià Castelló, Comissió de Defensa i Ètica Professional del Col·legi de Periodistes
Eudald Vendrell, advocat especialista en dret de la premsa
Francesc Fàbregas, editor de El Vallenc

Vuitena sessió: la premsa local. El perquè de la premsa no professional

2008-04-10T12:00:00.003+02:00

Vuitena sessió
Joan Carles Codolà, director de Llum i Guía
Jaume Puig, director d'El Pou de la Gallina
Vicenç Rabadán, historiador de la premsa comarcal i professor de la UAB
Moderador: Antoni Puig, editor de 777 Comunica

Novena sessió: la sala de redacció del futur i l'exigència redaccional

2008-04-10T11:01:00.003+02:00

Novena sessió

Anna Muñoz, directora de Diari de Terrassa

Vicenç Partal, director de Vilaweb

Miquel Àngel Jimeno, subdirector de Projectes Periodístics de la Universitat de Navarra

Moderador: Carles Ayats, gerent del setmanari Alt Empordà

Desena sessió: el relleu generaional a la premsa comarcal i local

2008-04-10T11:00:00.002+02:00

El relleu generacional a la premsa comarcal i local

Autor: Pere Font i Grasa,
Professor Associat de Periodisme Audio-visual de la UAB
Assessor responsable del Peritatge de les publicacions de l’ACPC

El relleu generacional a la premsa comarcal i local, per Pere Font

2008-04-10T10:59:00.001+02:00

Bon dia. Gràcies a l’ACPC per permetre’m parlar davant de tots vostès en un intent d’explicar l’experiència recollida com a responsable del peritatge de les publicacions associades. En no poques intervencions he pogut escoltar aquests dos dies la paraula crisi. Talment semblava una reunió del Gremi de Constructors. Aquí el llop sembla ser Internet... Que sí ens inventem un diari diferent per la xarxa... que si preservem les noticies pel paper. Les vendes i la publicitat baixa. La crisi del totxo també és la crisi dels newspaper. Aquestes pors, legítimes, les han plantejat els directius de les capçaleres professionals que tenen volum de negoci i que són multimèdia. Ara i aquí vull parlar dels associats petits. Periòdics d’estructura voluntarista o dels que intenten ser més grans però que tenen la por al cos en no veure el futur clar. Pors que he copsat durant els peritatges, anant d’un poble a l’altre sintetitzat a partir de preguntes que mantinc a la pantalla a manera de reflexió col·lectiva.
¿És arribat el moment de provocar el relleu generacional?
¿Relleu perquè ens sentim vells, caducs, cansats per tirar del carro?
¿Per què ara i no abans?
¿Som conscients que el canvi pot variar la ideologia del mitjà?
¿Som inconscients per lliurar tot el bagatge de 20 ó 30 anys a una generació no tant unitària com la dels orígens?
¿Relleu perquè el suport institucional, dels subscriptors, dels anunciants i de les vendes a llibreries, baixen?
¿Relleu pel cansament de pactar i pactar amb el govern municipal i l’oposició?
¿Recanvi per evitar donar un tomb semiprofessional a la capçalera?.
¿Recanvi perquè ja no li trobem el pols a l’actualitat; o bé perquè hi ha grups de pressió que demanen el cap de l’actual consell de redacció?.
Preguntes que només tenen resposta a partir del voluntarisme que de manera individual o col·lectiva ens ha empès durant dècades a ser els missatgers que expliquen a la gent, allò que li passa de bo, o de no tant bo. De la preocupació a l’hora de posar en solfa les pàgines del setmanari o mensual que un dia de la transició creàrem del no res davant la sorpresa general del poble. Amb les preguntes he obert el debat intern de cadascú. Pensem-hi. Rumiem-ho tots plegats. L’ herència per les noves lleves és la de continuar mantenint la capçalera. Indecisos per activar el relleu; com també en no poques ocasions preocupats per les accions de tercers que ens volen minimitzar, anorrear, matxucar. Hi ha publicacions que resisteixen. Sense anar més lluny, és el cas del Setmanari FORJA, de Castellar del Vallès, que després ampliaré i que ara és amenaçat per la competència deslleial de l’Ajuntament.
És convenient fer els deures del relleu generacional? Apliquem-ho a cada cas en particular. No ignoro que l’estructura econòmica, financera i laboral de productes consolidats, tenen problemes específics ben diferents, com aquí s’ha vist en anteriors ponències. Són els que disposen d’un equip directiu ben dotat on el relleu sol ésser purament d’aplicació normativa de relacions laborals o financeres. El voluntarisme del que parlo a partir dels peritatges fets en els darrers dos anys, és això: voluntat. I és aquí on les coses grinyolen perquè s’ha deixat córrer el temps sense visió de futur, sense incorporar equips humans que ens descobrissin mancances i ens ajudessin a obrir nous camins, noves fonts de producció publicitària, de recursos financers i de visió informativa per donar cabuda a nous grups socials, fins ara sense altaveu.
En tots els ordres de la vida, els relleus sempre solen ser traumàtics. Els uns marcats per l’evolució i d’altres per la revolució. Cal mirar enrera per enfortir el futur?, em pregunto. Hi ha un vell i antic axioma elevat a la categoria de llei, segons el qual recordar el passat es la millor manera de no incórrer de bell nou en els errors. La història no és un diàleg amb els protagonistes i els fets del passat, sinó una disputa entre els contemporanis, que massa sovint pren el passat com a pretext per conservar i no evolucionar. La majoria dels aquí presents, encara ens omplim d’orgull col·lectiu explicant batalles al jovent, què progrés quan publicàrem el butlletí del poble amb ciclostil; i com de cofois n’estem, ara que n’han passat 30 anys. No ens enganyem: no podem viure de records.
Aviat farà dos anys els experts convidats per l’ACPC amb motiu del 25è aniversari, ens recomanaven visió de futur davant d’Internet, dels gratuïts i d’altres bèsties ferotges. Goso recomanar la relectura de conclusions d’aquelles jornades i demanar serenor de judici; aplicació de l’experiència; maduresa vital; perspectiva de la història personal i social, per analitzar si utilitzem adequadament les eines filosofals del seny i les eines físiques per portar al lector, informació i opinió. No s’hi val a viure de les rendes històriques. No s’hi val a jugar amb el continuïsme com excusa per anar complint anys sense renovació. Les millores tipogràfiques a l’hora de dibuixar portades guais acolorides talment com a postals, no és suficient; es poc, no és res. Em copio a mi mateix quan fa cosa d’un parell d’anys us deia: “Perquè som positivistes, considerem que el balanç de situació és a dia d’avui, excel·lent. Perquè som exigents i contradictoris, considerem, però, que encara falta molt per fer. Perquè som optimistes, considerem que la societat encara necessita més i millor premsa de proximitat, premsa de veïnatge. Perquè som petits en un món global, ens cal perseguir objectius de plenitud periodística” Plenitud periodística, paraules que fonèticament sonen bé, però que de cop i volta hem de traduir talment com ho defineix el professor Parés Maicas:” La informació lliure i verídica és un dels pilars de la societat democràtica. La informació cal conceptuar-la com un servei públic, amb independència que el mitjà de comunicació sigui públic o privat”. Se’ns diu que en una època de canvis supersònics, per culpa d’Internet, el periodista ha deixat de tenir el monopoli de la intermediaciò entre un esdeveniment i el seu relat. El debat no només podem situar-lo dins dels canvis que introdueixen els nous suports informatius: internet, webs, blogs, fòrums, sinó com sobreviu el periodisme de proximitat que sempre serà necessari: del què coneixes qui et parla i des d’on ho fa, la fidelitat a una capçalera de garantia..
Després d’aquesta estona en que alguns us heu anat responen a les preguntes del principi, sobre si toca o no el relleu generacional, afegeixo que tampoc no significa saltar per la borda, abandonant el vaixell de paper que hem comandant durant 25 anys; per fer foc nou i traspassar-lo als quatre joves col·laboradors. No, tampoc no és ben bé això. Malgrat els maldecaps que haguem pogut patir durant un quart de segle, no és qüestió de fer mutis pel fossar, com tampoc frenar tota mena d’obertura cap a la generació següent. Ahir mateix en Salvador Cardús ens deia com gràcies al Baròmetre ja estem visualitzats i ens donava estímuls per encarar el futur.
Recentment llegia un article d’ Alex Gutiérrez, director de Comunicació 21 i que subscric. Les seves paraules ajuden a respondre les preguntes de l’inici. Diu l’Alex: “El fet que molts mitjans de comunicació es posessin en marxa en els primers anys de la transició fa que ara, 30 anys després, molts dels seus impulsors originals estiguin propers a la jubilació. El relleu a les redaccions s’ha fet amb major o menor fortuna, però en canvi és molt més problemàtic fixar una línia clara de successió en la propietat dels mitjans. Trobaríem força casos a nivell local i comarcal, on els fills dels propietaris han declinat continuar el negoci, molt sovint familiar(...) Diversos factors es poden computar a aquesta manca de relleu. Un dels que més ens hauria de preocupar, com a país, és el de la dificultat de trobar o generar emprenedors Convindria no abusar de la massa tòpica cantarella segons la qual els joves són acomodaticis, que haurien hagut de passar una guerra o córrer davant dels grisos. Hi ha d’haver altres factors importants de fons. La sensació que no val la pena arriscar-se, especialment en un sector no precisament farcit d’èxits econòmics. Propietaris cansats no semblen les ideals per reformular mitjans i adaptar-los als nous temps”. Com veieu l’Alex Gutiérrez, jove director de Comunicació 21, posa el dit a la nafra dels diaris grans, però també n’hauríem de prendre nota els petits i mitjans de comarques. Aquí parlem de premsa voluntarista; o com a màxim neoprofessional. A les capçaleres mitjanes i petites no existeix jubilació laboral; no acostumen a haver-hi fills com hereus, però com diria el cantautor de Xàtiva, és paregut. Abans no se’ns rovellin encara més les proteïnes o se’ns trenqui la cadena de l’ADN, hem de cercar a plena llum del dia, i si cal, entre tenebres, a les noves generacions. Convidar-los a compartir penes i treballs. No podem aspirar a la joventut perpètua, talment com se’ns descriu als relats mitològics. El problema --diuen-- és que no hi ha gent disposada a treballar per no res. És sabut que el relleu generacional es comú a totes les entitats cíviques i culturals del país. Per tant, no se’ns fa estrany que els nous periodistes no vulguin ser voluntaris vers la publicació del seu poble, que no sorgeixin emprenedors per rellevar consells editorials. Està demostrat com una majoria d’estudiants de periodisme tenen com a primer objectiu treballar a la tele, per bé que des de les facultats de Periodisme els animem a que siguin cada com més home (dona) orquestra: Multimitjà. En aquest sentit caldria fidelitzar algunes vocacions periodístiques fent-los veure com l’aprenentatge a un mitjà local els pot permetre un grau d’experiència d’incalculable valor. Ens manca la cultura anglosaxona del junior al costat d’un senior; per rebre coneixements no acadèmics, però sí d’ofici. Als meus estudiants de l’Autònoma sempre els recomano: un bon expedient acadèmic, un excel·lent solatge teòric i, a més: aprendre l’ofici; agafar la clau anglesa per cargolar, moure, remoure i desencallar, la noticia fins convertir-la en negre sobre blanc. La metàfora podria ser escena de realisme màgic: un embrutar-se les mans amb tinta d’impremta. Més encara: fer-los entendre com i de quina manera cal conversar amb polítics i gent important del poble per capturar, per comprar sense vendre, per encaixar totes les peces del motor d’un reportatge. Ofici de periodista: impulsant la cultura democràtica; exercitant la llibertat d’informació; el dret a la crítica; creant nous gèneres i versemblants dissenys.
Dels peritatges portats a terme, i dels quals només en tenen resolució els propis interessats i la presidència de l’ACPC, en vull destacar un fet consubstancial: La cada cop més evident intransigència de les autoritats davant el mitjà local. Regidors de tots els colors, naturalment. La tendència més clara i brutal és la d’ensorrar la publicació històrica existent. El cas més flagrant --com he dit abans-- és el de FORJA de Castellar del Vallès, que surt cada setmana des de fa 62 anys. L’ajuntament els ha tallat tota mena de publicitat i no només això, sinó que també ha creat un setmanari, l’ACTUAL que surt el mateix dia i que no s’amaga en posar als crèdits: Edita Ajuntament de Castellar. És gratuït, més de 5 mil exemplars i admet publicitat, amb la qual cosa fa una competència deslleial. L’ACPC els donà suport i redactà i repartí una dura nota de premsa denunciant aquest fet que no és aïllat i que de mica en mica pot afectar a altres publicacions. En el cas de FORJA, aquesta agressió com a mínim ha servit per reaccionar, posant al dia la capçalera i mirar endavant en comprovar la fidelitat intacte dels 800 subscriptors. Altres moltes publicacions veuen com els seus respectius ajuntaments imprimeixen butlletins mensuals amb publicitat, la qual cosa els resta recursos. Em consta que la directiva de l’ACPC fa gestions al més alt nivell per aturar-ho. Massa sovint apareixen il·luminats que no volen cap altre veritat que no sigui la seva, una veritat unidireccional que no admet crítiques ponderades. La democràcia no sempre es perfecta, i ens cal lluitar per preservar-la dels qui no gosen servir-la com cal.
Quan pertoca dur a terme el relleu generacional? Diria que ha de ser un objectiu prefixat com a norma de cada publicació a partir de contestar a les preguntes del principi i de moltes altres. Relleu generacional entre els consells editorials o entitats que consten com empresa de la capçalera. Relleu que cal que sigui pautat, sense por de perdre privilegis –si es que n’hi ha..— Relleu amb l’estratègia de fidelitzar subscriptors i anunciants. Relleu tecnològic: als peritatges trobem algunes publicacions enganxades literalment a una manera arcaica de dissenyar i imprimir que s’ha de renovar urgentment. També de la manera de com concebre la producció, l’itinerari dels escrits des del redactat fins el cos de lletra. Tenim grans competidors: Ràdio, televisió, internet, blogs, enemics que voldrien fer-nos caure en el fracàs. Clar que en no pocs casos l’enemic més demoníac és el que viu dins nostre: obstinat en no admetre cap mena de canvi, cap mena de relleu per petit o poc agosarat que se’ns proposi.
El professor Philim Meyer, un guru nordamericà del periodisme, vaticina que el darrer periòdic al seu país en format paper es publicarà l’any 2044 i proposa una paradoxa: ”En plena era de la informació caldrà salvar el periodisme. El que mantindrà a determinats periòdics no seran solament les noticies, sinó la seva capacitat per ser socialment influents; per ser importants dins d’un panorama ciutadà; local i de proximitat”.
En definitiva: el relleu generacional no significa canviar joves per vells en el benentès de discernir qui és biològicament vell i qui aparenta ser jove mental i físicament. D’altre banda s’ha d’evitar la degradació del mitjà a partir de les aportacions i el treball de les noves lleves o arribar a un no retorn per evitar la gerentocràcia que petrifica capçaleres. Per fer-ho més bonic i plaent, crec que juniors i seniors poden conviure. Del xoc de trens inevitable, en sortirà el producte periodístic evolucionat a tenor dels temps que corren; distants i distints d’aquells de quan fèiem volar coloms, es a dir: fulls ciclostilats. Des del servei de peritatge de l’ACPC continuem al servei dels associats per fer-los veure o entendre allò que un professional extern considera plausible de ser manifestament millorable.
Com sia que un servidor és el ponent de la desena i darrere sessió em permeto un mesurat intent frívol després de dues jornades farcides de valuoses ponències, on sembla que la paraula de moda: Crisi, ha passat del totxo al paper. ¿Sabeu per què internet finalment mai reemplaçarà els periòdics? segons Christian Espinosa, de Cobertura Digital. Una quants dels mil usos del periòdic:
Recollir les escombraries. Fer brillar els vidres. Embolicar el pessebre.
Empacar la vaixella en la mudança. Recollir la caca del gos. Cobrir els mobles i el pis abans de pintar. De protector al terra de l’aparcament si el cotxe vessa oli. Matar mosques i altres insectes. En una crisi: com a paper higiènic. Fer vaixells de paper i pajaritas. Per anotar-hi números de telèfon o cites urgents.. Embolicar claus a la ferreteria. Embolicar el bocata. Fer un barret de pintor. Embolicar flors. Perquè els dolents amaguin la pistola a les pel·lis. Per a prendre el foc dels rostits i barbacoes....Ah ¡¡¡, finalment: per que tothom s’assabenti de les noticies, donant llocs de treball a quiosquers i a periodistes. Somrieu que és UN GRATUIT

És tard. Estem fora d’hora. Per cert, la brasa ja és a punt per la calçotada. Clar que en un futur si la batalla la guanya el periodisme digital, si ja no hi han diaris de paper; tot és comunica per Internet; aquí i a Hawai ,com diu l’eslògan de Catalunya Informació, senyora alcaldessa: ¿em pot dir com embolcallarem el feix de calçots?: aquesta meravella vegetal i universal de Valls.
Gràcies per escoltar-me.

Crònica del VIIè Congrés per Elvira Altès, periodista i professora de la UAB

2008-04-09T12:00:00.002+02:00

El congrés, celebrat a Valls el 9 i 10 de maig, ha comptat amb una nodrida assistència de professionals del sector i estudiosos del fenomen i ha tingut algunes característiques que intentaré ressenyar en aquesta crònica d’urgència. En el meu paper de relatora esmentaré, com és lògic, les que tenen relació amb el contingut. La primera, la concreció de les preguntes que titulaven les sessions, eren qüestions que a més d’interpelar als ponents concernien l’auditori, preguntes que, de tan arrelades a la conjuntura, de tan immediates, han desvetllat respostes molt –massa?– enganxades al dia a dia. Saber si cal fer diaris gratuïts o digitals, o trobar les vies de subsistir a la crisi de publicitat no són respostes fàcils, ni segurament úniques. Plantejar-se els continguts, els canals i els costos de tot plegat, i esbrinar la forma com les empreses de comunicació hi han de fer front, és el pernil del pa amb tomàquet, o sigui que tampoc sobre això es puguin oferir respostes úniques. El Congrés certifica la idea que a moments complexos, respostes diverses, de vegades antagòniques, per això més que conclusions oferiré una mirada sobre els debats i les reflexions que l’encontre ha generat amb l’esperança que aquesta panoràmica, tot servint de recordatori, ajudi a il·luminar aquell part del cervell encarregada de les connexions sinàptiques, de forma que cadascú trobi les seves pròpies fórmules d’abordar els problemes que té plantejats.

Per començar, m’agradaria ressaltar algunes paraules que s’han repetit abastament, recordar alguna frase i assenyalar alguna paradoxa. Per exemple: paraules com crisis, o canibalitzar han estat pronunciades pels ponents i per les persones que han intervingut des de la sala. Crisi de vendes, de publicitat, de credibilitat i compromís. Canibalització del mitjà imprès pel digital, de la publicitat electrònica cap a la del paper. Algunes frases punyents, com “ara el ràpid es menja al lent, no el gran al petit”, o “si som els reis de la informació, serem tan rucs de no fer-nos rics regalant la informació?” i encara una altra: “A Internet els nadius són els joves, els grans hi som immigrants”. Recordar una paradoxa inquietant per reflexionar: “La veritable anomalia és la informació de pagament, tota la resta és gratuïta”.

Algunes definicions curioses que s’aplica el col·lectiu: “Som administradors de la misèria”, “Aportem novetat i frescor al quiosc”.

Senyalar també, tal i com va dir Eulàlia Sòria, la desigual representació que les dones han tingut en aquest Congrés, de les 40 persones que hi han intervingut, només 3 eren dones, o sigui que la representació femenina no ha arribat ni al 10%. Animo a la organització a canviar aquesta dinàmica en properes convocatòries, tot fent visible la participació de les dones en la premsa local i comarcal. Ni que no n’hi hagi gaires dones que dirigeixin o editin un mitjà, a les professionals se’ls hi poden encarregar ponències o la moderació de les taules, de manera que la composició dels panells no resulti tan desequilibrada.
I ara passaré a relatar breument alguns dels interessantíssims debats que han tingut lloc al Teatre Principal de Valls.
Cal anar cap als mitjans gratuïts? Hem de fer diaris digitals? Dues disjuntives que han provocat respostes encontrades. En el cas dels gratuïts sembla que hi hagut la tendència a pujar al carro, amb experiències reeixides. De la banda del got mig ple diuen que “un producte retroalimenta a l’altre i cadascun provoca adhesions diferents, mentre un gratuït facilita la informació familiar, el de pagament genera identitat i vincula a la ciutat”, explica Ramon Grau des de Sant Cugat. Des del got mig buit, hi ha qui veu als gratuïts com una amenaça, tan perquè la idea de gratuïtat resulta poc agradable com per la temuda crisi de la publicitat, que obliga a repartir un pastís cada cop més escàs. En aquest camp es recull la queixa d’algunes publicacions que denuncien com, des de les institucions i ajuntaments, s’exerceix una clara competència als mitjans locals editant publicacions gratuïtes que, a més, incorporen publicitat.
L’altra debat, el de passar la publicació del paper a la versió on line, suscita encara més dubtes i divergències, Internet com “aparador gratuït dels mitjans”, com l’ha definit Helena Solà, ens mostra des de les experiències d’èxit, com la de Cambrils que diuen que gràcies al digital (amb 2.500 visites diàries) la publicació en paper s’ha mantingut i ha crescut, fins a d’altres veus que es plantegen si cal regalar la informació i es pregunten quin sentit té que surti cada matí un diari, la portada i els continguts del qual han estat penjats gratuïtament al web unes hores abans. Pels qui tenien dubtes sobre el tipus d’informació que calia incloure al digital, Kerraoul va explicar l’experiència del sindicat francès de publicacions i va donar detalls del kit que cal per muntar un digital: 3 o 4 periodistes que han de produir un nombre de noticies i temes exclusius, afegint algun article provinent del suport paper. Tothom ha estat d’acord en que Internet és una eina de comunicació excel·lent, però el dubte sobre si cal regalar la informació ha seguit planant per l’auditori. En els parlaments posteriors al sopar, el conseller Tresserras apuntava que en aquesta dinàmica de local/global els mitjans de proximitat també haurien d’estar preparats per vendre informació quan les notícies es produïssin en el seu territori.
La publicitat ha estat també un tema de discussió i reflexió. S’han explicat experiències en les que vendre tot un paquet multimèdia havia redundat en benefici del projecte, i en canvi, altres intervencions han assenyalat que és millor tenir comercials que tractin individualment cada producte. S’han presentat propostes interessants, com la francesa, amb una plataforma única que recull els petits anuncis d’un grup de diaris i s’ha instat a treballar en el mitjà global. D’altra banda hi ha qui diu que “el mercat publicitari que ens pot donar vida és el local, i si el bombardegem amb productes gratuïts és possible que perdem bous i esquelles”. En aquest sentit, l’experiència del Levante competint amb el diari de mercat, en el camp dels anuncis classificats, n’és un bon exemple.
L’aparició del Baròmetre pot ser un instrument funcional que permeti fer visibles la penetració en el territori de la premsa de proximitat, com va explicar Cardús en la conferència que va donar a l’Ajuntament de Valls, tot i que, la sensació de temença i d’incertesa ha marcat les dues sessions que s’han dedicat al tema. Recollir les alternatives que s’han presentat i adaptar-les a cada cas específic ja es feina de cada mitjà.
Pel que fa als continguts que ofereix la PLC, s’ha parlat de la necessitat d’invertir en recursos per assolir la qualitat imprescindible. S’ha dit que aconseguir uns continguts exclusius té uns costos, i el professor Gavaldà (com a ponent de la taula de multimèdia) ha recordat que el periodisme ha de mantenir uns valors de credibilitat i respecte a les fonts.
S’han explicat experiències interessants i inspiradores, com la de les terres de l’Ebre, que han optat per la fusió de capçaleres per anar cap a una empresa de comunicació multimèdia cada cop més potent, hem sabut el funcionament de l’Agència Catalana de Noticies i s’han pogut seguir estratègies de difusió, com la de l’Anoia, que ha fet arribar un suplement juvenil als Instituts de la comarca amb criteris interactius.
En una de les sessions s’ha reflexionat sobre “la fina línia que separa llibertat d’expressió i el dret a l’honor”, en paraules de Fàbregas, que ha relatat l’experiència de denúncia que ha sofert la publicació que edita a causa d’una informació que va aparèixer al seu diari. Exemple que ha permès que el debat entrés al terreny pràctic per plantejar-se el paper del Consell de la Informació, el dret a rèplica i la diferència davant la justícia entre les empreses locals (més vulnerables) enfront els mitjans generalistes. Com ha apuntat el moderador, Manuel López, caldrà establir mecanismes en les redaccions que permetin la reflexió davant temes delicats, i també, segons Vendrell, fora necessari “que s’incorporessin mediadors professionals per evitar litigis i no arribar al jutge, que sovint no té experiència”.
La mirada congressual fa una breu passada per aquelles publicacions no professionals que mantenen amb molt d’esforç i il·lusió els seus mitjans, amb voluntaris (que s’han fet vells) i amb la dificultat de trobar-ne de nous i de joves. Com va recordar el professor Rabadan aquesta premsa desenvolupa una funció social, en paraules de Guillamet, fa periodisme popular, i cal tenir present que alguns temes, persones i associacions no tindrien veu si no fos per aquest tipus de premsa, que pot trobar en el recurs digital una alternativa.
Calia fer una ullada al futur i per això el professor Sancho de la Universitat de Navarra va fer arribar als assistents les últimes novetats: el què pensen els editors segons el Baròmetre presentat a Londres. Creu que estem immersos en una revolució digital i que “és una evidència que les noves generacions s’estan informant més per mitjans digitals i abandonant el paper, la nova redacció haurà de tenir periodistes que puguin transmetre per qualsevol mitjà”, el que en diu periodista multitasca, ja que considera que la multiplataforma és la conseqüència de considerar que “allò bàsic és el missatge i no el canal pel qual es transmet”. Per la directora del Diari de Terrasa les empreses de futur hauran de tenir en compte: “La diversificació, per aconseguir prestigi, aprofitar sinergies, que vol dir estalviar recursos, la idea és que tinguem redaccions polivalents adequant els continguts als mitjans”. I Partal, després dels anys de viatge que porta Vilaweb, considera fonamental: “Vincular els recursos a l’exigència professional”. A part de recordar que un mitjà necessita tenir pensament propi, el periodista va donar tres claus que al seu parer cal exigir a una organització: facilitat, no s’ha de complicar la vida als professionals; flexibilitat, segons el concepte Cruiff, cal jugar ocupant diferents posicions al camp (una idea que Muñoz també ha defensat), i comunicació interna, de manera que en tot moment la redacció sàpiga que s’està fent en totes els canals de l’empresa.
Font Grasa creu que s’ha deixat passar massa temps sense respondre la pregunta de quan pertoca dur a terme el relleu generacional i recorda que s’han de fer a diferents nivells, al consell, a la gestió, des de la perspectiva tecnològica, en la manera com es concep la producció... “l’enemic és el que no està disposat a produir cap canvi”, sentencia, i com que del que es tracta no és de canviar els vells per joves, aconsella que convisquin en una mateixa línia editorial les diverses generacions perquè està segur que “del xoc de trens que poden produir en sortirà productes més adequats”.
La presentació de l’estudi que ha dut a terme l’Observatori de Periodisme a Internet de la UAB, guanyador del II Premi de Recerca Premsa Comarcal, va mostrar una radiografia de l’ús de les fonts. El responsable del treball, Manuel López, va mostrar com les fonts més utilitzades són les oficials, i malgrat que el percentatge de fonts per notícia és d’un parell, va recomanar que s’identifiquin les fonts en cada notícia, però sobretot, es treballi més amb les fonts personals i s’estableixen canals cap als col·lectius no oficials.
El president de l’ACPC i la FCPC, Estanis Alcover i Martí, a més de felicitar-se per la participació i el nivell dels debats va repartir els agraïments de rigor als assistents i a les entitats que han donat suport i han fet possible l’organització del Congrés.
De la cloenda se’n va encarregar el professor Francesc Xavier Grau, com a representant de la Xarxa Vives d’universitats. Va ressaltar l’espai de treball conjunt entre la premsa de proximitat i la universitat, assegurant que l’acostament entre ambdues és més necessari que mai, ja que actualment les universitats tenen encomanada la tasca de transferir coneixements a la societat i aquest compromís territorial els vincula als mitjans de comunicació que estan més arrelats, per tal que afavoreixin la difusió del coneixement.

Elvira Altés
11 maig 2008

Info Services Congrés 2008

2008-04-09T11:51:00.011+02:00

L'Info Services és un espai obert on totes les empreses del sector poden presentar els seus productes i on els congressistes podran informar-se lliurement sobre els nous serveis i tecnologies relacionades amb la premsa actual. Una oportunitat a la indústria de la premsa i als seus proveïdors per a veure's, crear vincles i explotar aquestes noves possibilitats.

Resums de les sessions del VIIè Congrés, per Elvira Altès

2008-04-09T11:15:00.005+02:00

Inauguració del VIIè Congrés de la Premsa Comarcal i Local

En la obertura del Congrés, el president de la ACPC, Estanis Alcover Martí, va donar la benvinguda a les persones assistents, tot presentant el programa. Francesc Fàbregas, amfitrió de l'esdeveniment, desitja bons auguris pel futur per tal de fer cada vegada el castell més alt i alhora més segur, en un símil casteller molt propi de Valls; la regidora de Cultura del municipi, Judith Fàbregas, creu que caldria un homenatge als homes i dones que, al llarg de la història, s'han dedicat a escriure sobre la comarca; la presidenta del Consell Comarcal, Carme Mansilla, recorda als participants que la proximitat i la qualitat no són temes antagònics

1ª sessió - El pas de pagament a gratuit (i a la inversa)

Joan Turró, director d'Osona comarca, destaca la capacitat de rendibilitzar la producció que té la premsa local. En el món local ja fa molt temps que el periodista és multimèdia, fa el text, les fotos, i ho fa tot. La premsa local i comarcal és premsa especialitzada. "Som administradors de la misèria", diu, i afirma que es fa tot el possible per tirar endavant amb els mitjans que es té, ja que als periodistes locals els apassiona el territori, però falten recursos i cal inventar-los. Som grans generadors de recursos que els altres mitjans no s'atreveixen a generar. Les multiplataformes no són altre cosa que redactors de diaris que escriuen per ràdios, tele, maqueten... "Tenim pocs recursos i estem obligats a tot", assegura. A Osona es van ajuntar premsa, ràdio i televisió i a partir d'aquí van aconseguir penetrar més al mercat. També van donar suport perquè sortissin mitjans a altres comarques com al Ripollès. Ramón Grau, gerent de Premsa Local de Sant Cugat va explicar que hi ha empreses que van començar de pagament i van seguir com a gratuïtes, en canvi a Sant Cugat van fer-ho a la inversa. Considera que són mitjans complementaris, que cada cop més s'ha d'anar a empreses multimèdies, amb capçaleres cada vegada més vinculades al territori. Cal anar a la doble o triple oferta, de manera que un producte retroalimenti l'altre, perquè, segons una enquesta, cadascun provoca adhesions diferents, mentre un gratuït facilita la informació familiar, el de pagament genera identitat i vincula a la ciutat.

2ª sessió – Quines son les millors estratègies per a augmentar les audiències en els mitjans impresos i online?

El moderador es planteja preguntes referents a la competència entre el paper i les versions on line.

Joan Checa, director d’Editorial Pàgina Cero, exposa el panorama a nivell global del mercat nacional a Internet. Diu que la situació actual és de transició cap a un mercat madur, en el que la premsa gratuïta a nivell nacional és un mercat emergent, igual que Internet, tot i que amb pocs ingressos. Pel que fa als usos del mòbil, considera que és un mercat encara en fase de definició. S’aprecia una tendència a la gratuïtat. Una oferta il·limitada obliga a canviar el mercat: els nous públics, la dona, en la premsa de pagament les dones són un sector considerable. D’altra banda, apareixen buscadors que es posicionen en el mercat. Els quatre diaris gratuïts han duplicat els lectors; ADN ha creat nous lectors, tot i que cal tenir en compte que existeix duplicitat de lectura. La diferència entre paper i online és que la premsa busca directament als lectors i els grans mitjans s’adrecen als buscadors perquè els localitzin. Allò important és la marca, que cal valorar. El paper està estancat, i cal prendre posicions en els nous canals, valorant que els lectors joves no són fidels, i els buscadors estan captant molta publicitat. “El ràpid es menja al lent, no el gran al petit -diu Checa-, i si no fem res vindrà un altre que ho farà per nosaltres”. Cap dels mitjans que ara són líders en publicitat al mercat ho eren fa cinc anys. Cal invertir primer per després poder arribar a guanyar diners. Explica que és un cercle virtuós, primer paper, després on line, són mitjans que es van retroalimentant. A la qüestió de si cal una rque edacció única o cadascuna treballi per separat, posa l’exemple d’un reportatge a Internet sobre las Farc, de Colòmbia que després va tenir ressò al paper. Antoni Cortés, director de La Veu de l’Anoia, afirma que augmentar les audiències és un dels reptes més importants. La veu de l’Anoia (1981) és una veu que ha d’afrontar els nous reptes amb noves estratègies. L’arribada de nova població és un nou repte. Davant dels canvis demogràfics, cal treballar per la fidelització dels lectors ja existents, a base de qualitat, fiabilitat, que són els que han potenciat l’àmbit dels subscriptors amb ofertes, serveis, etc. El Club La veu s’adreça a la població jove, que cada vegada llegeix menys. Cal valorar les TICS, la preponderància del castellà, i la facilitat en què els catalanoparlants canvien al castellà en el consum dels mitjans. Cortés explica que han anat a instituts amb un setmanari per apropar-se als joves, es tracta d’un suplement amb disseny i continguts adequats, en el que hi ha incorporat joves periodistes i col·laboradors. Parla dels mitjans gratuïts i els seus efectes, els quals representen una amenaça per la publicitat, ells han entrat en aquest segment amb un nou mitjà amb línies editorials distintes però aprofitant sinergies. Internet ha tingut un pap er en l’àmbit competitiu, hi han entrat com una nova oportunitat creant un mitjà per arribar a nous sectors de població. Per sufragar els costos cal especialització i que cadascun sigui també complementari amb els altres productes que es poden donar suport entre si, per exemple, els lectors poden donar suggeriments i opinions en cada mitjà sobre els altres. Lluis Rovira, director de la Revista Cambrils, considera que la millor estratègia per a la seva publicació va ser arribar a Internet a través del diari digital creat gener 2006, això els va permetre està al carrer sense canibalitzar la revista en paper: Cambrils ha complert 55 anys, però des del 2001 van començar a tenir gent en plantilla, ara son cinc, i a més de la revista fan un anuari gratuït que encarten amb la revista, fan tres suplements actuals. L’edició web era la revista: introduïen alguns temes de la revista, fins que van arribar al diari digital, que ja compta amb dos anys i mig. Rovira diu que ha estat positiu i que també aposten per l’audiovisual -han fet tres dvd- incorporant audiovisual noticies. El diari digital ha estat una resposta inesperada perquè van deixar participar la gent, hi hagut molta participació. Hi ha, però,una part negativa: el límit dels comentaris que es poden o no publicar. El diari té 2.500 visites diàries i ha reforçat la imatge amb la capçalera històrica, que ha produït un augment de publicitat al paper, però Rovira creu que el digital és complicat. Un exemple: la pàgina web tenien formulari des de 1996 i no es va subscriure mai ningú, des del diari digital amb molts continguts que canvien cada dia, han tingut subscripcions per la revista en paper. No hi hagut baixes significatives. Tenen un traductor per qui no entén català, noticies més comentades. Es pot consultar des de 2002 amb un cercador.Des de l’auditori es formulen algunes preguntes a propòsit dels límits que cal posar als comentaris a les notícies on line. Rovira explica que de 10.000 comentaris, de tot el volum, només un 20% no es van publicar. Com discernir les notícies de paper de les que es passen a Internet. Cortés respon que la redacció és compartida, una es pot ampliar al paper. Rovira, afegeix que tota l’actualitat va al digital, però les entrevistes amb profunditat, la opinió, el reportatge històric van al paper, tot i que hi ha una base de dades que incorpora aquests continguts.

3ª sessió – Quines són les millors estratègies per augmentar la publicitat?

El moderador ressalta que es paga per veure televisió, però no es paga per llegir la premsa, i assegura que cal tenir una adaptació permanent en un mercat d’oferta per aconseguir que augmentin els ingressos publicitaris.

Carles Ayats, gerent del setmanari Alt Empordà, comença explicant que la web ha passat a ser una opció per la premsa en paper que, segons una enquesta, s’ha convertit en la primera estratègia del editors en premsa, per damunt d’altres objectius i prioritats, les altres són els continguts, els buscadors, els blogs ... El suport escrit té mancances, és lent, i obliga a donar notícies ja passades, i a més, té un cost important, en canvi, la combinació de paper i web pot ser una opció. La premsa compta amb la venda de publicitat i d’exemplars. En els mitjans digitals, la venda d’exemplars desapareix i per tan els ingressos arriben per la publicitat (tot i que no representen més del 7% dels ingressos totals d’un diari), les informacions s’elaboren per uns periodistes pagats pel mitjà en paper, per tant no és tot negoci. Els recents estudis diuen que el paper no serà el més perjudicat, la ràdio en pot sortir perdent. Perquè hi hagi increment cal augmentar el nombre de usuaris. S’ha entrat en un període de desacceleració, queda en el 5 i el 7%. N’hi ha que han decidit passar a digital, reduint costos d’impressió i de personal. Ayats avança algunes idees per aconseguir nous ingressos o retallar despeses: formats més petits per estalviar paper; redissenyar per adaptar les capçaleres, posar color; nous models publicitaris; adaptar els continguts a la realitat del mercat, és per això que ens compren. Pel web es bo aprofitar el paper per donar valor al suport digital, cal valorar el lideratge de la capçalera, i el web ha de ser una nova font d’ingressos. Ayats considera que la millor opció es crear equips de recerca de publicitat diferenciada. Anar a la recerca de patrocini d’espais concrets i arribar a acords estratègics per oferir sumes que facin més atractius els nostres webs. Tota crisi porta als canvis, la crisi de la premsa escrita ens obligarà a participar en aquest canvi, cal aprofitar el lideratge que es té des dels nostres mitjans. Jesús Medina: “Som a una de les més greus crisis publicitaris dels últims anys”, diu, com exemple, que s’estan reduint les inversions publicitàries als diaris i a la televisió. Explica casos concrets: han caigut anuncis de les immobiliaris, comparant amb els cotxes que prescindeixen abans de plantilla que de la publicitat; per a la premsa gratuïta, la informació de servei desapareix, i això fa perdre lectors i, de retruc, anunciants; els mitjans han desembarcat en el sector audiovisual està per veure si es pot fer amb uns costos que s’ajustin. Cal confiar amb l’equip humà, els publicitaris han de trepitjar carrer i buscar la publicitat local, cal tenir en compte que per un executiu d’una central som un producte llunyà que desconeix. Un comercial de premsa i de televisió han de trobar arguments que, com a productes diferents, els calgui comercials especialistes, encara que al final vagi tot a la mateixa caixa. Quan els comercials venen de tot, al final només té sortida la capçalera de referència. Joan Cal, director del Grup Segre, comença explicant que hi hagut una baixada de publicitat del 35%, i aporta uns comentaris del publicista Lorente, del informe de la Comunicació 2005-06, on parla de la realitat en què ens havíem d’enfrontar: el concepte de publicitat com a crear anuncis està resultant limitador, i per tant es considera més com una despesa que no pas com una inversió per obtenir més vendes, cal parlar de comunicació global, les empreses volen ser conegudes i reconegudes, hi ha empreses amb ganes de comunicar, a partir d’aquí, cal plantejar com ha de ser la comunicació que s’ofereix a les empreses i proposa la via de la publicitat no convencional. Cal destaca la importància de la publicitat combinada de premsa i online en la definició del producte, del desig de compra, etc. Aporta també una exposició de Marta Sanpedro, segons la qual, cal apostar per crear marques multimèdies, ja que les empreses han de saber adaptar-se a cada canal i a la seva especificitat. Proposa el mitjà global, deixar de parlar de premsa, ràdio i televisió o Internet com si fossin mitjans diferents i en competència. Cal treballar amb la perspectiva del mitjà global. Internet pot generar 1.900.000 visites, per això els principals mitjans consultats són els principals per la força de la seva marca, cada vegada anem a un món on s’integren els mitjans convencionals i els nous mitjans per la transmissió de notícies. D’altre banda, cal trobar la forma de medició global dels diferents mitjans que sumin les audiències de cada suport. No sempre són sumables però cal deixar de vendre anuncis i vendre impactes als usuaris que veuen aquell mitjà i són potencials compradors. Els anuncis per paraules hi ha qui diu que aniran cap a Internet i es perdrant per la premsa. Si no es treballa aquest mitjà global es pot perdre un sector d’anunciants. Entre les estratègies, cal muntar equips comercials propis que asseguren bona producció publicitària i domini en el territori. La premsa general perd 35%, comarcal 10%. No es pot renunciar al mercat global i entrar en projectes internacionals per sumar a un projecte global.En el torn de la sala hi ha preguntes com si cal ajuntar diferents mitjans per la publicitat, amb la idea comercial de multiproducte. L’exemple de Presència , d’ençà que no en tenen la publicitat, ha baixat. Sempre s’acaba venent el més fàcil, el mitjà de referència. Segons Lorente, cal pensar en termesn d’estratega de comunicació, anar cap la concentració de mitjans en el concepte de comunicació global. Valorar la figura del prescriptor, com la persona de confiança que planifica la comunicació del producte. Obliga a l’empresa a adaptar-se i a formar-se, ha d’interpretar el baròmetre de manera que pugui aconsellar al client. Les agències de mitjans estan veient, a partir del Baròmetre, la possibilitat de programar els mitjans locals. La contesta és que sempre que els clients ho demanin. Quins sectors podrien créixer en un moment de crisi? No és només el mercat immobiliari, és el que més ha caigut a la premsa, però a la ràdio i la televisió i revistes van per sota, cauen tots els sectors: automoció, alimentació, beguda. El sector públic ha tingut tres anys entre eleccions etc., que ara han acabat, els propers anys pot ser l’energi a, que pesa el 3%, els viatges i el turisme, que creix, però a baix preu o sigui sense rendibilitat. Internet creix prop del 10% anual.

4ª sessió – Els periòdics comarcals i locals són els reis del contingut, com es pot explotar el contingut únic? Què pot vendre’s i què pot ser gratuït?
Helena Solà, directora d’Hora Nova: “No som reis i se’ns presenten moltes dificultats”, comença dient, i avisa que les dues tendències, la local i la global, permeten valorar la proximitat i la identitat, però sense perdre de vista el món on vivim. Extrapolar el que es propi de la comarca: als grans mitjans els falta la proximitat i amb la concentració de mitjans perilla la identitat o la prioritat dels continguts locals. Per ser els reis de referència de casa nostra, per guanyar la batalla de la qualitat es requereixen recursos econòmics i humans, gent amb capacitat i ganes de treballar. Internet ha revolucionat el món de la comunicació, es deia que desapareixeria el suport paper, però es manté, tot i que les vendes han continuat baixant. “Ara som víctimes de l’error de creure que s’havia d’apostar a Internet, que és un aparador i un complement però no com a contenidor gratuït dels nostres mitjans. Som els reis dels equilibris per continuar subsistint i treballant”, afirma Solà.
Gonçal Mazcuñan, de Regio 7, assegura que les difusions van a la baixa, “s’acosten temps difícils per la premsa de pagament”, diu mentre es pregunta per què pagar per la informació si la podem obtenir gratuïtament a Internet o a la premsa gratuïta? Considera que caldrà fer un esforç en els continguts, des de la premsa de pagament, i trobar noves formes de rendibilització com una forma de superar aquesta crisi. Explica que la premsa comarcal és l’única que porta novetats als quioscs, mentre les publicacions generalistes coincideixen en temàtiques, enfocaments i imatges, els continguts de la premsa local són d’elaboració pròpia i aporten frescor i novetat. Al Regió 7, per primera vegada, vam haver de competir amb els grans mitjans en el cas Tous, i la nostra va ser una millor informació degut a la proximitat. La informació local és la que aporta novetat i aquest cabal és el que hem de defensar, davant d’altres suports i d’altre tipus de premsa. El periodisme de proximitat dóna cohesió a un territori. Aconseguir uns continguts exclusius té uns costos, la pregunta és si sent els reis de la informació serem tan rucs de no fer-nos rics regalant la informació, a través d’Internet. “Estem bombardejant el nostre mercat amb nous productes i amb els continguts elaborats per nosaltres, obligant que els anunciants es diversifiquin”, afirma Mazcuñan, que creu que si els mateixos continguts els posem a la xarxa, cal plantejar-se si surt a compte o be hi ha perill de que els propis continguts siguin canibalitzats per altres mitjans, la pregunta final és si tindríem la mateixa publicitat. “Caldria veure si és negoci Internet –diu Mazcuñan–, si volent abraçar tant no estarem posant en precari el nostre principal producte”. Els joves d’avui són consumidors de mitjans locals, per això el mercat publicitari que ens pot donar vida és el local, si el bombardegem amb productes gratuïts és possible que perdem bous i esquelles. I deixa dos interrogants pel debat: “Tenim necessitat de regalar la informació? Quin valor real té la nostra informació?”.
Eulàlia Soria del Diari de Vilanova, comença la seva intervenció amb la queixa de que no hi ha dones com a ponents i reclamar una més gran presència i visibilitat per les dones de la premsa local i comarcal. “El que ens fa únics és la perspectiva local, tractant temes generals o locals, cal mantenir aquesta perspectiva i per això cal conèixer amb profunditat el territori”, diu Soria que també es planteja la qüestió de si s’ha de posar els continguts a Internet? Avisa de que la credibilitat del mitjà paper s’ha de mantenir quan passi a digital. Considera que bolcar directament no és aconsellable, és millor fer un producte específic per Internet i deixar la via del paper verge. Manifesta els seus dubtes a propòsit de si la professió periodística pot aportar transparència fins el punt de dir quines són les seves fonts, què sap i què no, demostrar que allò que s’explica és cert.
El moderador llença una pregunta: “Els diaris locals haurien de ser coherents i apostar per la xarxa?”, respon Mazcuñan: “Si, el que passa és que el nostre negoci és la premsa de pagament i visc de la publicitat, com editor se’m fa difícil d’entendre que he de regalar els continguts”. No s’ha trobat la manera de convertir el mitjà en digital, atès com està el mercat publicitari. Les motivacions han canviat, i proposa una metàfora: “Ara, en el menjador d’elefants també hi poden menjar les formigues, la premsa generalista no pot arribar a tot arreu”, d’altra banda, el diari de paper t’acompanya tot el dia, cosa que no ho fa l’ordinador. Pel que fa a la qualitat, el periodisme que es fa a Internet és massa periodisme de retalla i enganxa i ha de tornar la premsa compromesa, hi ha manca de professionalitat i compromís. Des de Regió 7, diu Mazcuñan: “Ens hem adaptat i hem fet gratuïts, televisió, però crec que el futur no passa per regalar informació, cal replantejar què hi posarem”. Posa un exemple clar, qui es gastarà un euro pel diari que surt a l’endemà, si fa hores que tens penjada la portada a Internet. El debat entra més a fons amb el compromís periodístic, s’assenyala que falta el periodisme de carrer, i apareixen més preguntes: “Ja ens han arribat a la premsa local i comarcal els gabinets de comunicació (amb informació titulada) cada vegada hi ha més professionals elaborant informació i ja no tenim exclusivitat, com hem de reaccionar? Cal plantejar-se la qüestió, es recomana no amagar-se, que es una estratègia que ens pot agafar sense respirar. I encara més interrogants: Qui llegirà els nostres diaris de pagament? Com es creen els hàbits de lectura? Podrem mantenir les estructures productives fent el que estem fent ara? A base de regalar-la? A qui vendrem si acostumem la gent a consumir-ho gratuïtament? I encara més, vendre a qui? A d’altres mitjans? Com explotem la informació de proximitat de que disposem?

5ª sessió – Models per a una premsa comarcal i local multimèdia
Antoni Reig, moderador, enceta el debat parlant del desenvolupament de tota mena de suports i de la globalització i posa com exemple el cas Murdoch, present a tots els continents com un grup multimèdia globalitzat, recorda que a nivell estatal, hi ha el grup Prisa, i d’àmbit nacional, existeix el grup Godó, Reig adverteix que “és en definitiva un camp en moviment”
Antoni Gavaldà, professor de la URV, explica que hi ha 4 eixos, amb especial rellevància del quart. En el primer, fa una breu història de la premsa escrita, la informació comença a ser valorada en el primer terç del segle XX, que és quan es modernitza la premsa a Catalunya es fa de masses i això fa trontollar el segment de la premsa local, que s’ha d’especialitzar i, com a conseqüència, facilita l’entrada a la informació més que a l’opinió, apareixen seccions noves, més lectors, dones i joves. Als anys 30 del segle passat hi ha més de 300 capçaleres noves. El segon eix té a veure amb els orígens de la premsa digital, que surt a la dècada dels 80, i es quan la redacció canvia i es fa la distribució del periòdic al moment, en la primera etapa es reciclaven els continguts impresos, en la segona, hi ha l’auge dels hipertextos, fins que es constata no es poden consumir, el tercer pas són els continguts i dissenys propis. A Catalunya també passa el mateix, i és en la tercera etapa que hi entra el periodisme local, produint canvis: en el lector, a l’empresa (que haurà de canviar i aprendre a vendre informació, no paper), en l’aspecte multimèdia, que és posar periodistes que en sàpiguen, en el nivell de la hipermèdia ja cal recuperar el què els lectors diuen, és a dir, la tercera etapa és interactiva, és la que incorpora la informació de l’usuari, però contrastada. Si no hi ha diari al darrera, si el o la periodista no té un contracte al darrera, la feina es precaritza, i haurà de ser més polivalent. El lector què hi busca al periodisme electrònic?, més informació?, més claredat i amb més punts de vista. S’està preparat per reformular continguts? Es pregunta el professor Gavaldà, que posa com exemple que l’alumnat de les universitats quan se’ls mostra els gràfics no els entenen. Al quart punt, recorda que Negroponte ha dit que la clau està en la personalització, fer un producte del que cadascú pugui aprofitar el què l’hi interessa. El periodista ha de mantenir uns valors: credibilitat i respecte a les fonts. Caldrà que el i la periodista sàpiguen condensar, oferir més opinió. En aquest producte hi entra més cultura, arts escèniques, esports, polítiques, religió... perquè què és el que agafa els joves?, que trobin varietat de gèneres informatius –noticies, textos interpretatius, articles argumentatius, i entrevistes. Els textos han de ser curts –25 línies– i pocs enllaços. Gavaldà també proposa que cal aprendre a treballar en grup, amb empreses properes d’altres comarques.
Saül Gordillo, director d’ACN, presenta l’Agència Catalana de Notícies, com una de les primeres agències digitals d’Europa. Ha estat pionera i ha posat en pràctica el concepte de teletreball, que els permet ser a prop de la notícia, abaratint costos. Gordillo diu: “Oferim: text, talls de veu, fotografia i vídeos per Catalunya, i amb la mirada catalana, com agència pública”. Considera que com agència són esclaus de l’agenda informativa, en canvi, el repte pels mitjans es buscar els temes propis, a l’ACN hi ha gent jove que treballa en xarxa i entramat virtual. L’AC compta amb delegats a Madrid i Brussel·les i té el suport del Govern, de la CCMA i dels subscriptors.
Ximo Rambla, del Grup Ebre, explicar que van començar amb dues capçaleres, que es van unir per crear un grup local de comunicació. Ha estat un grup capaç de gestionar un setmanari, varies capçaleres, ràdio i ara són a punt d’obrir una televisió amb TDT. Encoratja els assistents a fer front a la crisi. Diu que es pot fer millor des d’un grup de comunicació fort i que la premsa juga un paper importantíssim davant de la ciutadania, i recorda que la PLC compta amb la complicitat col·lectiva. A la seva empresa, entre els socis a més de periodistes, també hi ha comercials, gestors. Recorda que els recursos econòmics són importants però no únics, també hi ha els recursos humans; ara la premsa comarcal ja no és on començaven els periodistes, ara també la veuen com una sortida professional definitiva

6ª sessió – A la reconquesta dels petits anuncis
Mateu Ros, director de Capgròs, diu que, a la publicitat, la competència és molt gran, hi ha associacions, institucions, a vegades amb mitjans sense regular, que poden ser atractius pels anunciants. Proposa solucions, com plantar cara, estrènyer el cinturó i controlar la despesa, creu que és un bon moment per situar-se al capdavant dels nous suports, aprofitant els nous reptes, les qualitats i les sinergies de les noves tecnologies, i assegura: “Som premsa, tenim audiència i donem garantia de rendibilitat als nostres anunciants”. En època de crisi, com ara, creu que cal fer una labor d’assessorament, algú que sàpiga entendre les necessitats de comunicació de l’anunciant. Cal obrir-se a Internet, per Ros, la informació és un eina a sumar, on la rapidesa d’Internet és un valor que ha de servir per construir nous pacs comercials. Les administracions han de cuidar la premsa de proximitat. Cal ser molt exigents amb el baròmetre, perquè és clau per obrir-se a nous mercats, i que coneguin la nostra realitat. Reconquerint el lector estem fidelitzant els anunciants.
Llorenç Galiana, d’Editorial Premsa Ibérica, explica l’experiència del Levante en els anuncis classificats: sempre havien estat líders fins que va arribar la premsa de mercat, que va captar la petita publicitat. Van optar per l’estratègia de copiar la seva fórmula, i el 2001 va aparèixer el MercaLevante, quadern central que té aparença de publicació diferenciada, amb entreteniment, reportatges, i que donaria suport als anuncis classificats. Té departament comercial propi per controlar els anuncis directes, dels comercials i del call center. Un nou suplement amb política comercial agressiva per guanyar a la competència, i amb control perquè no es contaminés la resta del diari. Va ser un èxit, al cap de set anys havia duplicat la facturació. Proposa un multimèdia estàndard: el diari de paper, el digital, la televisió, la ràdio, i la telefonia. La publicitat es pot vendre en un paquet multimèdia que pugui ser ofert pel comercial de l’empresa que s’adreça als petits anunciants. “La petita publicitat és l’aliada de la premsa local”, assegura Galiana.
Jean Pierre de Kerraoul, del Sindicat francès d’Hebdomadaires, proposa en la seva intervenció l’empresa tipus: 11 assalariats, entre els quals 4 periodistes, a més de col·laboradors i corresponsals. Explica que el 2007 hi havia pocs diaris a Internet i representaven vitrines, no es podia obtenir publicitat. A França, gràcies a ADSL, l’ús d’Internet ha crescut molt: hi ha 20 milions de llars, internautes que viuen fora de la zona parisenca i pertanyen a categories d’adquisició superiors. La dificultat per les empreses petites dels diaris ha estat poder comptar amb pàgines interactives, el que havien de resoldre és la premsa tradicional, més el 2.0, i proposar una plataforma que permetés disposar a cada diari d’una pàgina Web de molta qualitat que cadascú adaptava al seus mitjà. Ha estat una fórmula de mutualització que ha permès fer front als costos, sense perdre la marca de cada diari, que és on entren els usuaris, ni la força dels mitjans locals i així, diu Kerraoul: “Hem augmentat l’atractiu pels anunciants”. Explica les claus de l’èxit: “Cal tenir un milió de visitants per poder accedir a grans anunciants, per tant, si tenim 10 diaris que sumen entrades, ja hi arribem”. Cal tenir un grup que pugui fer funcionar la plataforma i poder posar una notícia amb facilitat, tenim un flash info, articles extrets del diari, la qüestió de la setmana, on els internautes poden votar. Un kit que cada redacció ha de complir. Cal dir que el disseny és automàtic. Hi ha espais per la publicitat, es poden reservar entrades d’espectacles i hi ha una comissió pel mitjà. Espais de trobades i arribem als petits anuncis. A la premsa escrita la publicitat ha caigut un 20%, en canvi, ha augmentat a Internet, l’anunciant té el seu petit anunci que passa a la totalitat dels diaris que formen part de la plataforma amb un preu idèntic. El diari en paper es pot quedar l’anunci que posa a Internet. La clau de l’èxit es la mutualització, una bona eina que cada editor de premsa ha de reforçar amb un bon treball en el seu mitjà.
En el debat posterior hi apareixen algunes preguntes adreçades a monssieur Kerraoul: Com s’ha finançat el projecte? S’ha fet per una associació dels diaris, que s’ha ocupat de posar els diners per col·locar la plataforma dels anuncis, cada diari paga una petita part, que seria impossible de pagar per separat. Pel que fa a l’explotació, cal tenir en compte que un portal a Internet evoluciona, s’ha de renovar l’ergonomia i assegurar-nos de l’hostalatge i la seva qualitat, així com el funcionament de la e-botiga, amb un sol acord amb un banc per tots els editors, la qual cosa ha permès arribar a acords que beneficien tothom i tenir poques despeses bancàries.
Des de la sala es mostren reticències a regalar la informació a través d’Internet i se’ls hi pregunta als ponents què en pensen. Pot fer disminuir les vendes del diari paper? El contingut del portal d’Internet, de moment no fa baixar, fins i tot al contrari, s’intenta fer cros-promo entre el paper i el digital. Si, per exemple, tenim actualitat el dimarts la podem posar immediatament, però per saber-ne més, cal anar a la premsa. Si no ho fem ho farà la competència, és preferible fer-se autocompetència. Es mostra interès per l’actualització mínima de la pàgina local, amb la feina de la redacció d’uns tres periodistes i Kerraoul torna a explicar els continguts bàsics del digital.

7ª sessió – Fiabilitat i credibilitat en els continguts. Dret de rèplica/Difamació
Manuel López, com a moderador obre el debat explicant que de codis deontològics, n’hi ha molts i contradictoris i posa com exemple el de la Unesco, que proposa que els periodistes intervinguin en la presa de decisions.
Julià Castelló, com a president de la Comissió de Defensa del Col·legi de Periodistes, apunta que existeix un ampli espai entre llei i la pràctica, en aquest sentit el CPC va anar veient la necessitat d’un codi deontològic (a part d’aquell tòpic que diu que la millor llei és la que no existeix o del codi penal), un codi que no arribaria als tribunals però que caldria acceptar-lo com a professionals. Per fer el seguiment es va crear el Consell de la Informació de Catalunya (CIC), sota fundació (1999), amb persones de prestigi que conformen el panell d’experts que examinen les queixes i dictaminen. La memòria de 2006 presenta els informes favorables o rebutjats, i posa com exemples: una foto d’un menor sense permís, el CIC va dictaminar que es va vulnerar el codi, o el cas de la queixa contra la directora de Terrassa, que el diari va ressaltar l’elecció d’una presidenta d’una penya, es va acusar el mitjà de masclisme; en aquest cas es va rebutjar la queixa.
Eudald Vendrell, advocat i especialista en dret de la premsa, explica la Llei que ateny al dret a la llibertat d’expressió, el dret a la informació (amb un matís: la informació ha de ser veraç), per protegir aquests s’ha creat un mecanisme: el dret de rectificació (llei 1984), però segons Vendrell aquesta llei s’ha quedat antiga, atès com ha avançat el periodisme, El dret de rectificació es refereix a la persona que es consideri afectada per una informació del MMCC i se li dóna la possibilitat de que es publiqui la seva versió. Als tribunals, cas per cas, han de determinar on arriba l’honor de la persona demandant. Les pautes que se segueixen valoren que no és el mateix una persona pública que una particular, que té més dret a la intimitat.
Francesc Fàbregas, director d’El Vallenc, comença la seva intervenció dient que hi ha una línia fina que separa la llibertat d’expressió i el dret a l’honor. Hi ha moltes denúncies a Catalunya, la primera, la classe mèdica, darrera, hi ha els mitjans. La justícia a l’hora de valorar quan es tracta de la premsa local sempre s’inclinarà cap al dret a l’honor. En un mitjà local se’n entera tothom, mentre que en una urbs gran això no succeeix. Les vendes d’exemplars als mitjans locals no justifica la publicació, en canvi, la indemnització pot ser inassolible perquè són superiors fins i tot que pels mitjans grans. Posa com exemple una denúncia que va rebre el diari El Vallenc. Malgrat que el CIC no és vinculant, els tribunals admeten els seus dictàmens com un informe pericial, per aquest motiu si els experts de la professió emeten un informe negatiu els jutges de 1ª instància, sense cap experiència, donen la raó al denunciant i condemnen al mitjà. La demanda va contra el redactor, l’empresa i el director i condemna al mitjà, malgrat que els fets són veritat El Vallenc va haver d’indemnitzar al pare, la mare i el germà amb 6.000 cadascun. Cal conscienciar a les empreses del risc i no hi ha cap asseguradora que s’hi arrisqui. La sentència crearà precedent i cal tenir-ho en compte i posar mesures.
En el torn de preguntes, se li demana a Eudald Vendrell que n’opina. L’advocat respon que per tot el que ha dit Fàbregas li sembla desencertada la sentència potser en l’article interior es vulnerava el dret a la intimitat. Hi ha un concepte jurídic que se’n diu el reportatge neutral que vol dir que es recull el que els veïns, familiars, etc., diuen. Els tribunals consideren que no és objecte d’infracció. Les quantitats són exagerades, cal proporcionar-les al mitjà i a la seva difusió. L’advocat apunta que s’haurien d’incorporar mediadors professionals per evitar litigis i no arribar al jutge que no té experiència. Seria un bon suggeriment mirar d’evitar els judicis. Castelló diu que el CIC el paguen els mitjans, i estaria be que publiquessin les seves resolucions.

8ª SESSIÓ – El per què de la premsa no professional?
Comença el torn d’intervencions Carles Codolà, director de Llum i guia, que explica que els voluntaris volen transformar la realitat, en el cas del món de la comunicació local és per afavorir la informació, ja que en la premsa comarcal es promouen tots els valors. Des de la societat civil hi ha ganes que vagi sortint gent que es dediqui a informar del que fan a la seva entitat o del que pensen. “Som una entitat que ens dediquem a donar suport als voluntaris que ja existeixen al poble”, es defineix Codolà. La revista va reflectint les noves realitats socials, però hi ha una diferència entre el col·laborador i el voluntari (que és el que costa més de trobar), en general es va perdent el voluntarisme, en principi, només cobrava l’impremta, ara cal replantejar la situació per poder continuant. Hi ha un personal assalariat que s’encarrega de que hi hagi anuncis, la distribució, però costa molt trobar gent. Hi ha mitjans alternatius, com Internet que puguin donar resultats semblants?, es pregunta Codolà que creu que el voluntariat anirà baixant i caldrà trobar nous ingressos. Assenyala que el futur de les entitats que es dediquin a fer revistes han de passar a ser empreses, i el valor del producte el definirà els aspectes econòmics. Llavors, caldrà que surtin altres grups que facin el seu paper, encara que no sigui en paper.
Jaume Puig, d’El pou de la gallina, considera que si be és premsa no professional, està ben feta. Explica que el plantejament de no professionalització hi era des de l’inici. “No volíem viure del periodisme, potser tampoc podríem viure, amb tiratges de 1.500/2.000”, assegura Puig. La seva publicació mou una cinquantena de persones, romàntics de la premsa, sense estar supeditats a ningú i podent dir el què els sembla, aquesta situació té l’inconvenient que no s’aconsegueix una redacció estable, que hi ha poca gent que treballi la informació. “Col·laboradors n’hi ha més de disposats a treballar -afirma Puig-, ara persones que sense que els afecti vulguin treballar és més difícil”, per això creu que cal fer rotació. Les revistes que surten actualment estan ben fetes, els mitjans són equiparables a la premsa convencional, el producte s’assembla bastant o potser millor que un producte professional. En un mitjà professional si falla el relleu generacional falla la revista i ja es veu en un degoteig que és preocupant si continua creixent. Per Puig les estratègies de supervivència passen per, si cal continuar existint, fer la publicació cada vegada millor, més ben dissenyada, en color, millors continguts, per tant és necessari especialitzar-se i donar el que no dóna ningú més, afegir productes complementaris, com un còmic, per exemple, i explica que editeu un suplement juvenil, fet per periodistes joves, que han distribuït a tots els instituts amb un projecte interactiu. Per dur a terme aquest projecte han aconseguit una subvenció de suport a la premsa de la Generalitat. La pròpia pàgina web, amb opinió ciutadana, ha creat un fòrum on hi entren joves que no entren a la revista de paper. Les tasques han de ser retribuïdes. El futur de les revistes no professionals serà el mateix de les entitats que funcionen per amor a l’art, esperem que hi hagi gent que vulgui fer premsa ben feta i no necessariament ben remunerada.
Vicenç Rabadán, professor de Periodisme de la UAB, situa la seva intervenció des de la perspectiva de la investigació de la premsa local, i afirma que interessa la funció social que fa aquesta premsa. Assenyala un paral·lelisme entre periodisme i política, i diu que igual que la política no es pot deixar en mans només de polítics, també es podria aplicar al camp periodístic, es a dir, que hi hagi multitud d’actors, no només periodistes. Jaume Guillamet va batejar aquest tipus de premsa com un model de periodisme popular, tot i que ha anat evolucionant. Rabadán destaca un parell de factors: la vitalitat de la societat civil, potenciat pel fet de no tenir un Estat, amb la recuperació de la democràcia les eines d’expressió que amb el franquisme van ser vehicle d’expressió i reivindicació van poder créixer i estabilitzar-se. En el seu origen, el que ara són empreses de comunicació local, naixien amb la idea de dinamitzar la vida civil. Les activitats informatives no influenciades per la idea d’empresa són les que formen part d’aquesta premsa no professional i hi ha alguns temes, associacions, persones, que no tenen altre lloc que aquesta premsa per aparèixer, que fa informacions diferents més arrelades al territori, aquestes publicacions fan un treball d’arrelament i reforç de la identitat, com una idea de l’autèntica proximitat. La incidència de les TIC ha permès la renovació en revistes que ho tenien difícil, les noves fornades han fet possible el qüestionament del terme professional, segons la qualitat o segons la remuneració. De vegades es fa millor des de la premsa no professional. D’altra banda, Rabadán recorda que el paper d’escola d’aquests mitjans és fonamental, a més, ofereixen una relativa independència tot i que al convertir-se en empresa tindran altres servituds. La connivència entre mitjans i política local és més difícil amb els productes que fan associacions i entitats de la societat civil, La divulgació cultural ha d’apostar per estar al ciberespai de manera més organitzada i constant. Per reivindicar aquesta premsa cal valorar aquests MMCC com a eina democràtica.
S’intenta fer una conclusió de la sessió en el sentit que aquesta premsa no professional ha de seguir fent d’escola, tirar cap a l’empresa i/o la semiprofessionalització i aconseguir el relleu professional, que voldria dir que hi ha gent jove interessada en la revista.

9ª sessió – La sala de redacció del futur i l’exigència redaccional
Francisco Sancho, professor de la Universitat de Navarra, inicia la seva intervenció informant sobre la presentació a Londres del segon baròmetre elaborat a partir de les opinions d’editors i directors de mitjans. Ofereix algunes dades: el 86% d’editors pensen que les redaccions s’integraran en vuit anys, creuen que els periodistes seran capaços de produir per tots els mitjans. Valoren la professió i diuen que formar nous periodistes redundarà en la informació. El professor Sancho afirma que les xarxes interactives són el major factor de desestructuració, diu que estem immersos en una revolució digital i que és una evidència que les noves generacions s’estan informant més per mitjans digitals i abandonant el paper, per tant la nova redacció tindrà que tenir periodistes que puguin transmetre per qualsevol mitjà. Es confon el concepte de periodista multimèdia, que en realitat s’hauria de dir multitasca, perquè opera des de la multiplataforma, Sancho creu que allò més important és el missatge i el menys el canal pel qual es transmet. Aporta una definició de la xarxa com un territori on els nadius son els joves, i els grans, són els immigrants. Els periòdics estan davant la oportunitat de reproduir els seus continguts, el periodista disposa del seu propi blog per a difondre, de manera que, ara en temps real, podem saber quanta gent ens està visitant, què està llegint, tot plegat és una informació que permet saber l’interès dels lectors. La finalitat és que la ciutadania quedi presa per la nostra oferta informativa, és un problema de temps i estratègia per tenir captiu a la ciutadania a través dels nostres mitjans perquè confiï en els nostres continguts, segui per ràdio, televisió, telefonia, paper o digital. Sancho apunta alguns reptes pendents: en la dimensió empresarial, s’haurà de produir la integració gerencial i editorial (per tal de produir continguts reduint costos); en la dimensió tecnològica serà necessari integrar i gestionar millor els sistemes; i en la dimensió professional es necessita crear plans de formació i adequació a aquestes noves realitats
Anna Muñoz, directora del Diari de Terrassa, proposa l’exercici d’imaginar com seran les empreses de futur i avança que hi haurà d’haver diversificació, per aconseguir prestigi, aprofitar sinergies (que vol dir estalviar recursos), la idea és que tinguem redaccions polivalents adequant els continguts als mitjans. Muñoz crida l’atenció al fet que fora d’aquí La Vanguardia és un diari local i comarcal, és una qüestió de perspectiva, per això diu: “Segons el nostre criteri cal preguntar-se si es pot adaptar o si ho ha de fer”. Tot i que el més comú és abocar directament a la xarxa els continguts del diari, a no ser que es tingui un grup dedicat als continguts digitals o se sigui un mitjà específic com Vila Web. La directora del Diari de Terrassa reflexiona a propòsit d’Internet, aquest canal que és un món gratuït: “Tot i que ens diuen que guanyarem lectors, gent jove, sempre queda el dubte de si el lector habitual es gastarà un euro cada matí”. Muñoz afirma: “Fem informació allunyada de les agendes polítiques, ens interessen les persones, les nostres capçaleres representen un signe d’identitat”. Cada capçalera va a un mercat i necessita una resposta. Muñoz explica la configuració del seu mitja com un diari professional que s’estructura en tres àrees, ciutat, suplements i esports; i els redactors, en funció dels continguts i les necessitats canvien de secció. Es treballa la informació amb servei, la informació útil, augmentant la capacitat de treure competència dels gratuïts generalistes i locals. Muñoz fa una reivindicació cap al professorat de periodisme i els diu que si bé els valors dels nous periodistes són versàtils, coneixen idiomes, etc., els falta aquell esperit o vocació per la professió, es troba a faltar la curiositat innata, la relació amb les fonts d’informació, tenen massa preocupació pels horaris i el sou.
Vicenç Partal, director de Vilaweb, inicia la seva participació amb una afirmació contundent: “Vincular els recursos a l’exigència professional és fonamental”. Explica la seva experiència: “Fa sis anys, la gent de Vilaweb ens vam posar al local de El Punt, ara n’hem adquirit un de nou al que anirem a final d’any”. Partal diu que a Internet els horaris entre la redacció on line i la premsa són molt diferents, per això primer cal definir el flux de treball i després l’espai. La sala ha d’estar al servei del mitjà i no a la inversa, allò fonamental és que es fa informació. “Un mitjà necessita tenir pensament propi, saber qui som i el què fem”, afirma. En el cas dels mitjans locals, d’una banda el multimèdia dóna la capacitat de fer diversos productes i, de l’altra, el territori és el que determina i ha de captar el màxim d’audiència a través diferents canals. “És des d’aquí –assegura Partal- que cal definir la organització”. Exposa els tres punts a tenir en compte: el primer: la facilitat; no es pot complicar la vida a la gent, els periodistes han de fer la seva feina. El segon, la flexibilitat; un concepte difícil, que defineix amb la teoria Cruif: s’ha de donar un número per tal que cadascú jugui cobrint la posició en el camp. I tercer, la comunicació interna; el responsable de la redacció ha de tenir un mapa del que està fent cadascú en cada moment per poder prendre decisions amb rapidesa. Cal tenir en compte el component humà amb els multitasca, que són periodistes joves que s’han preparat tecnològicament, però que els faltarà experiència i la redacció ha d’acompanyar la formació professional. Entre immigrants i nadius hi ha perill de fractura, els grans hem de traspassar als joves i al món digital les bones pràctiques del periodisme. Cal evitar la por perquè paralitza però també serveix per evitar les modes que en el món digital n’hi ha massa.

10ª sessió – El relleu generacional a la premsa comarcal i local
El moderador introdueix algunes reflexions a l’entorn de l’enunciat de la sessió i apunta que un dels temes és saber marxar a temps.
Pere Font Grasa, lamenta la manca de temps que no li permetrà exposar la seva conferència, tal i com l’havia preparada, i anuncia que es penjarà al web del Congrés. Recull que durant les sessions s’han plantejat algunes pors cap a la crisi i cap a Internet, pors que han manifestat els editors de grups importants, però creu que també interessa observar als grups petits. Per Font Grasa, s’ha deixat passar massa temps sense reflexionar. El relleu a les redaccions s’ha fet amb més o menys fortuna, però entre els emprenedors la cosa canvia, en una de les sessions s’ha parlat de premsa voluntarista o semiprofessional, i en aquest sector diu Font Grasa que si bé no hi ha fills o hereus, pot haver relacions semblants.
Com encarregat dels peritatges, destaca un element: la intransigència, davant del mitjà local, de les autoritats amb voluntat d’ensorrar el mitjà, com és el cas del setmanari de Castellar del Vallès, Forja. l’Ajuntament treu un setmanari el mateix dia i amb publicitat. No és un cas únic, ja que altres poblacions també imprimeixen butlletins amb publicitat.
Quan pertoca dur a terme el relleu generacional? Es pregunta Font Grasa, i enumera els espais on cal plantejar-se la qüestió: entre el consell?, a l’empresa?, en el relleu tecnològic?, en la manera com es concep la producció?, Pel conferenciant, l’enemic és el que no està disposat a produir cap canvi. No es tracta de canviar vells per joves, amb el ben entès que es pogués saber qui es jove i qui vell. Font Grasa creu que diverses generacions poden conviure en una mateixa línia editorial, i “del xoc de trens que poden produir en sortirà productes més adequats”, conclou.

Exposició Teatre Principal de Valls

2008-01-29T15:30:00.010+01:00

Sopar de Gala

2008-01-29T15:29:00.006+01:00

El president de l’ACPC, Estanis Alcover i Martí, denuncia la competència deslleial de les revistes municipals

Presentació del Llibre "Mitjans de comunicació i valors"

2008-01-29T15:28:00.006+01:00

"Els valors fonamentals no s'han de veure, s'han de viure" explica Ferran Sáez Mateu en el seu llibre "Mitjans de comunicació i valors. Què volem que siguin els mitjans?". Sáez va presentar el seu llibre als participants del VIIè Congrés de Premsa Comarcal i Local. En ell, es planteja dubtes sobre el paper dels mitjans de comunicació de masses en la transmissió de valors. A través d'estudis científics, assegura que han canviat els paradigmes culturals i els esquemes de valors. "El repte ja no és què poden fer els mitjans per nosaltres i per als nostres valors, sinó reflexionar sobre què podem fer tots nosaltres perquè els mitjans de comunicació de Catalunya facin el que han de fer", afirma Sáez.

El president de l’ACPC, Estanis Alcover i Martí, denuncia la competència deslleial de les revistes municipals

2008-01-29T15:28:00.003+01:00

És per tot això que l’ACPC vol seguir consagrant cada vegada més temps i recursos a la capacitació, a l’assistència i a l’elaboració de projectes de creació d’infraestructures destinades a ajudar les publicacions independents i a sobreviure i prosperar econòmicament.

Totes les nostres activitats com associació tenen per objecte assegurar la rendibilitat de les publicacions, una condició indispensable per a consolidar la seva llibertat i independència.

La Premsa Comarcal i Local és irreemplaçable quan es tracta de mantenir viva l’assiduïtat de lectura, però també és un element essencial, en una societat cada vegada més fragmentada. En la adaptació de noves comunitats. La nostra premsa, a través de l’organització del saber i de la classificació i presentació de la informació, permet als ciutadans de Catalunya comprendre millor el context en el que viuen.

Però aquest rol comporta també els seus desafiaments, fins i tot en societats desenvolupades culturalment com la nostra. La tradició mateixa de l’edició de premsa comarcal a Catalunya és veu amenaçada per protagonistes que no la posseeixen o no la entenen, i que busquen aprofitar els ingressos dels periòdics, o senzillament la seva audiència, sense importar-los-hi que aquests desenvolupen el rol social que els incumbeix.

Una bona colla d’ajuntaments, consorcis o empreses municipals i determinats grups de sectors totalment diferents, sense cap tradició editorial, estan actualment rivalitzant per ubicar-se en els mercats de mitjans informatius locals i procurant comprar continguts o oferir-los des d’un sol color en lloc de crear-los o difondre’ls amb netedat a partir d’una vocació editorial privada i legítima. L’actitud d’aquestes corporacions que competeixen directament amb els editors de premsa comarcal i local en els seus municipis no és legítima, tot i ser en un mercat lliure, és una competència il·lícita denunciada per l’Associació Mundial d’Editors de Periòdics, la WAN, perquè a més, aquesta actitud augmenta la pressió sobre les publicacions tradicionals i lliures --l’eix de les quals és el contingut--, per a ser rendibles i per a defensar el seu lloc i els seus interessos en una societat democràtica.

Però tot i tenir el deure com a president de fer públiques les meves inquietuds, aquesta nit tinc a més la satisfacció d’anunciar un reconeixement públic a la trajectòria de més de 50 anys de vida a vint-i-dues publicacions associades a Premsa Comarcal /ACPC. N’hi ha, com he dit de centenàries o que s’acosten al centenari. Són publicacions que las han vistes de tots colors i que, afortunadament, encara són aquí amb nosaltres per a donar-nos a tota la resta el coratge necessari per a continuar junts fent aquesta premsa tan nostrada cada vegada millor i més llegida pels catalans.

Gràcies a la Fundació Lluís Carulla per creure en nosaltres i col·laborar en aquest reconeixement tant merescut. Gràcies també al suport de les institucions per possible el nostre setè congrés. Gràcies a Gas Natural pel seu sòlid cop de ma, i gràcies també a la resta de patrocinadors: Ajuntament de Valls, Diputació de Tarragona, Consell Comarcal de l’Alt Camp i Agència Catalana de Notícies... No hem vull deixar ningú, estem agraïts a tots i molt particularment també per la vostra presència.

Un aplaudiment ben fort, sisplau, per a les 22 publicacions que rebran el nostre reconeixement!

Estanis Alcover i Martí, president de Premsa Comarcal/ACPC

Associació Conèixer Catalunya

2008-01-29T15:27:00.005+01:00

Durant el VIIè Congrés, Josep Maria Figueres, professor de periodisme de la UAB va recordar que des de l’Associació Conèixer Catalunya, es vol acostar a la població catalana a la història de Catalunya des d’una perspectiva de coneixement i rigor.

http://www.accat.cat/

II Premi de Recerca Premsa Comarcal

2008-01-29T15:27:00.002+01:00

Presentació del treball guanyador del II Premi de Recerca Premsa Comarcal, a càrrec de l'Observatori de Periodisme a Internet de la Universitat Autònoma de Barcelona (OEPI-UAB): "Anàlisi de les fonts informatives en el periodisme de proximitat a catlunya".

III Premi Recerca Premsa Comarcal

2008-01-29T15:00:00.004+01:00

Veredicte del jurat del III Premi de Recerca Premsa Comarcal, amb la col·laboració de l'Agència Catalana de Notícies (ACN). El Premi de Recerca, dirigit a estudiants de doctorat, docents i investigadors de les Facultats de Ciències de la Comunicació de l'àmbit dels Països Catalans, serveix per reflexionar sobre la reslitat dles mitjans comarcals i locals. Està organitzat per Premsa Comarcal/ACPC amb el suport de la Xarxa Vives d’Universitats, la Generalitat de Catalunya i l’Agència Catalana de Noticies (ACN).

"La convergència comunicativa a la premsa local i comarcal: noves perspectives per a la informació" és la recerca guanyadora del 2008. L'objetctiu d'aquest treball, obra de la Universitat Ramón Llull, té com a objectiu veure en què consistirà la convergència comunicativa del futur i esbrinar en quins casos pot ser positiva. Els guanyadors disposen de 5.000 euros per finançar la seva investigació.

Ponents VIIè Congrés de la Premsa Comarcal

2008-01-28T11:50:00.004+01:00

1a sessió. El pas de pagament a gratuït
Moderador: Josep M. Villena
Ramon GRAU, Joan TURRÓ, Marcel·lí PASCUAL

2ª sessió. Estratègies per aumentar les audiències
Moderador: Xavier Domènech
Joan CHECA, Antoni CORTÉS, Lluis ROVIRA

3º sessió. Estratègies per aumentar la publicitat
Moderador: Enrique Yarza
Joan CAL, Carles AYATS, Jesús MEDINA

4º sessió. Periòdics comarcals i locals, reis del contingut
Moderador: Àlex Gutierrez
Helena SOLA, Gonçal MAZCUÑAN, Guillem MERCADER

5ª sessió. Models per una premsa local i comarcal multimèdia
Moderador: Antoni Reig
Antoni GAVALDA, Saül GORDILLO, Ximo RAMBLA

6ª sessió. A la reconquesta dels petits anuncis
Moderador: Albert Pérez
Jean Pierre de KERRAOUL, Mateu ROS, Llorenç GALIANA
(Sinopsi de la ponència)

Conferència de Salvador CARDÚS "Avantatges i/o inconvenients per a la premsa comarcal i local de les dades del Baròmetre per a la Comunicació i la Cultura".

7ª sessió. Dret de rèplica / difamació
Moderador: Manel López
Julià CASTELLÓ, Eudald VENDRELLl, Francesc FÀBREGAS

8ª sessió. La premsa local. El perquè de la premsa no professional.
Moderador: Antoni Puig
Vicenç RABADAN, Jaume PUIG, Joan Carles CODOLÀ

9ª sessió. La sala de redacció del futur i l'exigència redaccional.
Moderador: Antoni M. PIQUÉ
Francisco Sancho, Anna Muñoz, Vicenç PARTAL

Anna MUÑOZ

2008-01-27T12:49:00.002+01:00

Nascuda a Terrassa fa 46 anys, Anna Muñoz és casada i té un fill de 15 anys. Va estudiar a l'Escola Vedruna de Terrassa i el 1979 va entrar a estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, on el 1985 es llicencià en Periodisme.

Treballa des del 1982 al Diari de Terrassa, on ha estat redactora de les seccions de televisió i reportatges i municipal. El 1988 es va convertir en cap de redacció i el 1989 en directora del Diari. A més, de 1985 a 1987 va ser redactora i presentadora del informatiu de Terrassa Televisió del Vallès.

En l'àmbit comunitari, va ser ponent enla comissió ciutadana d'anàlisi dels succesos del barri de Ca N'Anglada de 1999, membre de la "Asociación a favor del empleo de personas con discapacidades" i membre de la secretaria d'organització de Tribuna Oberta de Terrassa. També ha estat ponent en el desenvolupament del Pla d'Educació per Terrassa i en el Pla de desenvolupament Turístic de la ciutat.

Jesús MEDINA

2008-01-27T11:37:00.001+01:00

Periodista (Barcelona,1971). He treballat per als diaris El Observador i La Vanguardia. Des del 1994, treballo al grup que encapçala el periòdic El 9 Nou. En aquests 14 anys, he estat cap de redacció de Societat i Política de l’edició de Sabadell, coordinador dels suplements de les tres edicions (Osona i Ripollès, Vallès Oriental i Vallès Occidental) i director de Catalana de Televisió Local, productora audiovisual que realitza la producció pròpia de les emissores municipals Canal Mollet i Granollers TV, a més d’altres programes per a la Xarxa de Televisions Locals. I des del gener de 2008, gestiono TVLOCAL.CAT, empresa que administra interessos publicitaris de Canal Reus, El 9 TV, Lleida TV, TV Girona, TV Manresa i TV Mataró.

Marcel·lí PASCUAL

2008-01-26T13:53:00.002+01:00

1996. Diploma de Postgrau pel Curs "L'Agricultura europea de l'any 2.000: La nova PAC", a l'Escola Tècnica Superior d'Ingenieria Agrària de la Universitat de Lleida.

1992-1997. Llicenciatura en Ciències Polítiques i Sociologia, especialitat d'Administració Pública, per la Universitat Autònoma de Barcelona.

1989-1996. Llicenciatura en Ciències de la Comunicació, per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Dades professionals

Actualment: Director de la revista gratuïta VIURE ALS PIRINEUS, ubicada a la Seu d'Urgell, i del diari digital www.viurealspirineus.cat. Editor de llibres, col·laborador en diversos mitjans de comunició (La Mañana, Revista Cadí Pedraforca...) i assessor per empreses i institucions en matèria de comunicació.

Març 2004-Desembre 2005: Cap de l’Oficina de Comunicació i Premsa de la conselleria d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) del Govern de la Generalitat de Catalunya.

Abril 2002-2004: Coeditor i responsable de continguts de la publicació gratuïta "VIURE ALS PIRINEUS". Àmbit Alt Urgell, Cerdanya i Andorra.

Febrer 2001-2004: Responsable de la delegació per l'Alt Urgell i Andorra del grup de comunicació Segre: diari Segre, Segre Ràdio, Diari d'Andorra, Andorra 7 Ràdio. La Seu d'Urgell.

1999-2000-2001: Col·laborador extern en diverses empreses de publicitat i màrqueting andorranes i de l'Alt Urgell. Redactor i corrector de textos per campanyes publicitàries, spots i catàlegs. La Seu d'Urgell.

Gener 2000-Gener 2001: Responsable de la delegació de la Noguera del grup de comunicació Segre: diari Segre i Segre Ràdio. Balaguer.

Gener de1999-Desembre de 1999: Col·laborador extern a l'editorial Ediciones de Horticultura, SL., i a diari Segre. Reus i Lleida.

Juliol de 1997-Desembre de 1998: Becari a la Unitat de Promoció i Desenvolupament del Departament d'Economia i Gestió dels Recursos Naturals de la Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Lleida. La Seu d'Urgell i Lleida.

Desembre de 1995-Maig de 1997: Responsable de Comunicació a l'editorial Ediciones de Horticultura, SL. Reus.

1996: Coordinador extern del I Forum Internacional de Tecnología y Horticultura, FITECH'96. Fira de València. Reus i València.

Gener de 1995-Novembre de 1995: Tècnic al gavinet de Comunicació i Màrqueting de l'Agrupació de Cooperatives de les Terres de Lleida, ACTEL. Lleida.

Maig de 1994-Octubre de 1994: Redactor-becari a Televisió de Catalunya. Tarragona.

Col·laboracions en diversos mitjans de comunicació: Diari de Lleida, revista el Temps, revista Arquitectura del Paisaje, El Periòdic d'Andorra, Televisió de Catalunya i Antena 3 Televisió.

Lluis ROVIRA

2008-01-26T12:12:00.003+01:00

Lloc i data de naixement: Cambrils, el 14 de juny de 1959

Currículum: llicenciat en Farmàcia per la Universitat de Barcelona i periodista de professió. Tinc el postgrau de Premsa Comarcal impartit per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Vaig entrar a la Revista Cambrils l’any 1983, a l’apartat d’informació local. L’any 1990, junt amb tres persones més, vam encapçalar un nou projecte de la publicació. Llavors vaig passar a ser el cap de la secció de Societat. Amb els anys he estat Sotsdirector i, des de l’agost de l’any 2004, sóc el director a més de ser el vicepresident de l’entitat editora de la publicació. També sóc el director de Revista Cambrils Diari Digital, que es va posar en marxa el gener del 2006.
Actualment, també sóc vicepresident de l’ACPC i president de Premsa Local del Baix Camp, una associació de publicacions locals del Baix Camp que actualment agrupa 13 capçaleres.

Francesc FÀBREGAS

2008-01-25T11:46:00.000+01:00

Nascut a Valls fa 54 anys. Està casat i és pare de tres fills.

L'any 1982 va ser nomenat director de Ràdio Capital de l'Alt Camp, càrrec que va ocupar durant sis anys.

L'any 1988 va ser l'impulsor i un dels fundadors del setmanari El Vallenc. A partir de l'any 1990 n'és l'editor i des de l'any 1995 ostenta el càrrec de director.

L'any 1992 és fundador i editor del setmanari Nova Conca i passa a ser-ne el director l'any 2001.

El 1993 es crea el Grup El Vallenc, del que n'és el president, amb serveis de disseny, edició i impressió.

L'any 2003, crea Editorial La Torratxa, que es dedica bàsicament a la publicació de llibres de temàtica diversa i en llengua catalana.

Ha estat cronista casteller del Diari de Tarragona i corresponsal del Nou Diari. Porta més de vint-i-cinc anys fent retransmissions castelleres, actualment a Ràdio Valls i a RAC 105.

Durant més de set anys ha estat setmanalment contertuli habitual a Ràdio Valls, Rac 105.

Ha realitzat diverses conferències, xerrades i presentacions dedicades bàsicament al món de la premsa de proximitat.

Actualment, és membre de la Junta de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC).

Eduald VENDRELL

2008-01-24T11:54:00.003+01:00

Barcelona (20.01.1948). Llicenciat en Dret Comparat per l'Institut de Dret Comparat de la Universitat d'Estrasburg (1973).

Professor associat de Dret Civil des de 1970. Professor de l'Escola de Pràctica Jurídica del Col·legi d'Advocats de Barcelona des de 1982.

Advocat en exercici des de 1970, fundador del Despatx Gay-Vendrell Advocats.

Assessor jurídic del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Membre del Consell de Redacció de la "Revista Jurídica de Catalunya".

Autor de diverses publicacions i ponències sobre diferents temes de dret civil, dret constitucional, drets humans, dret de la informació i drets d'autor.

Membre fundador de l'Institut de Drets Humans de Catalunya i de l'Observatori de Dret Civil català.

Joan TURRÓ

2008-01-23T14:25:00.000+01:00

Sant Hipòlit de Voltregà, 1957. Administrador únic de la Societat licitadora OSONA COMARCA DE MITJANS DE COMUNICACIÓ, s.l. Ha cursat estudis universitaris de Medicina i Periodisme.1979/81.- Estudiant en pràctiques a EL NOTICIERO UNIVERSAL

1981/84 - Periodista a Ràdio 5, amb Luis Arribas Castro.
1983 - Fundador Ràdio Voltregà. Emissora municipal.
1984/86 - Fundador Osona Ràdio. Emissora lliure comarcal.
1987 - Periodista a la revista Vallès Global.
1988/89 - Periodista a TVE Sant Cugat. Programa ‘Europa’ sobre la Unió Europea.
1989/90 - Periodista- corresponsal- col·laborador ‘El Independiente’ i ‘La Vanguardia’.
1990/91 - Periodista ‘Las Noticias’.
1991 - Corresponsal ‘El Sol’
1992 - Periodista ‘La Marxa’. Setmanari d’Osona.
1995 - Director ‘La Marxa’.
2003 - Director setmanari ‘La Marxa’ i de la Televisió d’Osona, TVO.
2004 - Cofundador i copromotor del setmanari El RIPOLLÈS.
2005 - Soci fundador d’Osona Comarca de Mitjans de Comunicació, s.l. i Director d’Osona Comarca.
2006 - Director Osona Comarca i Ràdio Vic. El gratuït Guiaosona.cat i la revista especialitzada ORG Empresarial
2007 - Administrador únic i cofundador del setmanari LA GARROTXA.

Francisco Sancho

2008-01-22T13:53:00.002+01:00

Periodista, professor de Periodisme a la Universitat de Navarra i consultor de mitjans de comunicació.

Francisco Sancho és llicenciat en Ciències de la Informació per la Universidad de Navarra, de la que ara és professor d'Edició, de Disseny, de Tecnologia de la Informació i de Projectes Periodístics a la Facultat de Comunicación. Així mateix, imparteix els mòduls sobre Gestión de Contenidos y Planeamiento Editorial en el Máster en Gestión de Empresas de Comunicación (UNAV) i Master em Jornalismo (Centro de Extenção Universitária, São Paulo, Brasil).

També és consultor de comunicació per a mitjans internacionals, especialitzat en el suport a la Dirección Estratégica de los Medios a través de la investigació, l'estudi i el desenvolupament de la qualitat de les empreses i dels seus professionals.

Durant vint anys va treballar a diversos mitjans de comunicació espanyols, en els quals va dur a terme càrrecs de responsablitat empresarial i editorial. Ha estat cap de Redacció de "La Gaceta del Norte" i de "Hoja del Lunes" -totes dues publicacions de Bilbao- i directos del Grupo Editorial "Mundografic" de Murcia.

Va ser subdirector de "Diario 16" (Madrid), càrrec des del que es va encarregar de la coordinació dels onze periòdics regionals del "Grupo 16" -alguns d'ells creats i dirigits per ell en diverses etapes-, així com el conductorde la que va ser la primera joint venture del periodisme espanyols entre un nacional ("Diario 16") i un regional ("El Día de Baleares"). També va asumir com a subdirector la Secretaría de Redacción i la direcció del diari en les seves edicions de cap de setmana. Va ser columnista i membre del seu staff d'editorialistes.

Com a consultor i assesor d'empreses informatives internacionals ha participat en projectes per a la creació, la renovació o el rellançament de mitjans de comunicació, entre ells per a:

• A Capital (Portugal).
• A Tarde (Brasil).
• Diari de Terrassa (Espanya).
• Diario de León (Espanya).
• Diario de Noticias (Espanya).
• El Mundo (Veneçuela).
• El Norte de Castilla (Espanya).
• Expreso (Equador).
• Expresso (Portugal).
• Jornal de Negócios (Portugal).
• La Gaceta (Argentina).
• La Prensa (Nicaragua).
• La Voz de Galicia (Espanya).
• Listín Diario (Rep. Dominicana).
• O Estado de Maranhão (Brasil).
• Última Hora (Paraguai).
• Última Hora (Rep. Dominicana).
• Últimas Noticias (Veneçuela).
• Unomásuno (Mèxic).

És autor del llibre "En el corazón del periódico" (Eunsa, Pamplona, 2004) i, entre d'altres estudis, d'un detallat anàlisi sobre l'evolució de la Premsa a Espanya durant el darrer quart del segle XX. Va ser director de l'obra enciclopèdica "Historia de la Autonomía de Aragón" (1994), en la que van participar historiados, polítics, periodistes, professors i d'altres experts.

• Creador i editor de la web de la Facultad de Comunicación de la Universidad de Navarra (www.unav.es/fcom).
• Creador de la web del Instituto Empresa y Humanismo de la mateixa Universidad (www.unav.es/empresayhumanismo).
• Creador de la web de la Cátedra de Gobierno de la Economía Internacional de la Universidad (www.unav.es/cgei).

Francisco Sancho segueix ampliant la seva formació a trevés de l'estudi i la participació -com a assistent i com a ponent- en cursos i seminaris internacionals relacionats amb múltiples facetes:

• Periodisme d'investigació.
• Periodisme digital.
• Remodelació de periòdics.
• Organització redaccional.
• Gestió de continguts informatius.
• Control de sistemes editorials.
• Programes d'edición impresa i digital.
• Disseny imprès y disssny digital.
• Gestió de continguts a internet.

Més informació: http://pacosancho.net

Bloc personal: http://pacosancho.blogspot.com

Carles AYATS

2008-01-21T13:46:00.000+01:00

Carles Ayats i Aljarilla (Figueres, 1965). Casat i amb un fill.

Diplomat en Magisteri per la Universitat de Girona, Periodista amb Postgrau de Periodisme Local i Comarcal per la Universitat Autònoma de Barcelona.

És director editorial del Setmanari de l'Alt Empordà, des de 1996. S'incorporà a Editorial l'Empordà, SLU el mes de juny de 1991 com a Cap de Redacció. El 1995 és nomenat gerent de la publicació. Aquell any va posar en marxa la primera edició digital d'un mitjà gironí a Internet i una de les pioneres a tot l'Estat. EMPORDÀ s’incorpora a Editorial Prensa Ibérica el 15 de febrer de 2005.

Va començar la seva trajectòria com a col·laborador de Ràdio Popular de Figueres quan només tenia 15 anys. L'any 1983 es va incorporar a Ràdio Ser Empordà (Cadena SER) de la mà de Jordi Costa i Riera, primer Director General del Projecte de les Emissores de La Generalitat de Catalunya. De 1988 a 1991 va ser Coordinador de l'emissora, la primera en emetre en català la
ràdiofòrmula Els 40 Principals. També ha col·laborat a Ràdio Olot, Ràdio Sabadell i Ràdio Costa Brava.

Ha estat assessor de comunicació d'institucions, entitats i empreses privades. Actualment és vicepresident de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC) en representació de diaris i setmanaris.

Gonçal MAZCUÑAN

2008-01-20T13:42:00.000+01:00

Periodista, llicenciat en Ciències de la Informació (Universitat Autònoma de Barcelona). Actualment és President executiu del Consell d’Administració d’Edicions Intercomarcals, SA, editora de “REGIÓ7, El diari de la Catalunya Central” que fa dues edicions: la primera per les comarques del Bages, el Berguedà, la Cerdanya, el Solsonés, l´Alt Urgell i Baix Llobregat Nord; i la segona per a la comarca d´Anoia. És membre de l’equip fundador del diari (el 1978), i n’ha estat director durant 24 anys, fins el juny de 2006

També es Professor Associat dels Estudis de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra on imparteix classes d’Empresa Informativa i Organització de Redaccions. Anteriorment va ser professor de Periodisme Local i membre de la Comissió Assessora dels Estudis de Periodisme d’aquella Universitat.

Edicions Intercomarcals SA ha estat el pal de paller del Grup Regió7, format pel diari, per la indústria d’arts gràfiques Impressions Intercomarcals SA, i per Televisió de Manresa. Ara pertany al grup Editorial Prensa Ibérica que, a Catalunya, també té la propietat de Diari de Girona i el setmanari L’Empordà.

Helena SOLÀ

2008-01-19T12:49:00.000+01:00

Nascuda el 7 de febrer del 1976 (32 anys) a Sant Joan de les Abadesses. Diplomada en Ciències Empresarials i Llicenciada en Periodisme, ambdues carreres a la Universitat Pompeu Fabra. La seva carrera professional comença a Ràdio Olot, Ona Girona i Ona Catalana, a Barcelona, d’on és responsable de la informació parlamentària. Després de 6 anys, passa a ser la Cap de Comunicació de la patronal turística de les comarques de Girona i des de l’octubre del 2005 és la directora del Grup Noves Edicions que publica el bisetmanari HORA NOVA amb seu a Figueres, cada dimarts i cada divendres al quiosc.

Joan CHECA

2008-01-18T12:37:00.000+01:00

Nascut l'any 1957 a Barcelona.
Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona el 1980. MBA Alta Direcció Administració en EADA.

1974-1989 STANHOME S.A.
Cap de Comptabilitat / Director Administratiu

1989-1992 STANHOME LDA.
Director General resident Portugal.

1992-1995 EDICIONES PRIMERA PLANA S.A.- “El Periódico de Cataluña”
Director Administratiu

1995-2004 EDICIONES DEPORTIVAS CATALANAS S.A.- “Sport”
Director Gerent

2000-2004 RADIO SPORT CATALUNYA S.L.
Director Gerent

2001-2004 ZETA DIGITAL S.L.
Director Gerent

2004-2005 ARGENTERA MEDIA S.L.
Administrador

2004-2005 BARCELONA VIVA PUBLICACIONES S.L.- “Revista Agraria i Rural”
Administrador

Des de 2004 EDITORIAL PÁGINA CERO S.A. .- “diari ADN”
Director Gerent

Joan CAL

2008-01-17T12:13:00.000+01:00

Nascut a Pontevedra el 20 d’abril de 1956
Casat, amb un fill

Experiència professional
Periodista (Col·legiat nº 89011 del Col·legi de Periodistes de Catalunya)
Director Executiu del Grup Segre des del 1992
Director del diari Segre des del 1986
Redactor en cap del mateix diari des del 1984
Coordinador de Cultura des del 1983
Regent de taller des del 1982

Càrrecs en diferents empreses
Conseller delegat de Prensa Leridana i Diari Segre S.L.
Conseller Delegat de Lleida.com (Societat Portal de Lleida S.L.)
Conseller de Ràdio Terraferma S.A. (Segre Ràdio)
Conseller de Productora Lleidatana de Televisió (Lleida TV)
Secretari de Setmanari Presència S.L.
President de Comit Audiovisual
Conseller de TVLocal.Cat

Càrrecs de representació
Vocal de l’Associació Catalana d’Editors de Diaris (ACED)
Vocal de l’Associació de TDT local privada de Catalunya
Vocal de l’Associació Televisions Locals de Catalunya

Activitats acadèmiques
Professor al Post-grau de Periodisme de Proximitat (UAB-ACPC)
Co-Director del Curs de Postgrau de Tècniques i Mitjans de Comunicació (UdL)
Ponent en cursos d’estiu de la UPF
Autor de gran nombre d’articles en revistes especialitzades
Co-autor del llibre “Història de la Transició a Lleida”

Altres activitats
Tertulià del programa matinal de Segre Ràdio “El dia per davant”
Tertulià de “La tertúlia” de Lleida TV
Ha estat també tertulià habitual d’El Matí de Catalunya Ràdio i “Els matins de TV3”
Ha participat en l’edició catalana del programa “59 segons” de TVE
Escriu una columna diària al diari SEGRE

Vicenç RABADÁN

2008-01-15T13:46:00.002+01:00

Nascut a Madrid el 1960, resideix a Rubí (Vallès Occidental) des del 1964. Llicenciat en Ciències de la Informació (1982), ha exercit com a periodista en mitjans informatius d’àmbit local i comarcal: redactor i cap de redacció i d’esports a l’emissora municipal Ràdio Rubí, corresponsal i posteriorment responsable de comarca de Diari de Terrassa, columnista d’opinió del setmanari local Rubricata i de l’edició de Rubí del diari El Punt, a més de membre del seu consell editorial. També ha treballat com a cap de premsa de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.
Des del curs 1991-92, professor associat del departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha impartit les assignatures de Periodisme Local i Comarcal (dins de Periodisme Especialitzat), Gèneres Informatius i Interpretatius en Premsa i Seminari sobre Gabinets de Comunicació. Investigador de la comunicació local a Catalunya, sobretot pel que fa a la premsa, forma part del grup responsable de l’apartat de comunicació local de l’Informe de la Comunicació a Catalunya

Jaume PUIG

2008-01-14T10:40:00.002+01:00

Jaume Puig i Ibáñez (Manresa, 1954) és president de l'Associació Cultural El Pou de la gallina, entitat editora de la revista mensual manresana d'informació i opinió del mateix nom. Durant deu anys ha format part de la Junta de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal i n'ha estat vicepresident durant el període 1999-2005. Vinculat al món associatiu cultural de la seva ciutat, actualment és també president de la delegació del Bages d'Òmnium Cultural.

Julià CASTELLÓ

2008-01-13T10:31:00.005+01:00

Julià Castelló va nèixer a Sant Feliu de Guíxols l'any 1946. Va començar la seva vida professional a Bilbao i posteriorment, a Madrid, va treballar sis anys a Cambio 16. Instal·lat a Barcelona des de 1978, comença a TVE com a col·laborador. Ha treballat per als informatius diaris de la cadena, i els programes Línia 900 i El Escarabajo Verde, on encara continua. Membre de la darrera junta directiva de l’Associació de la Premsa de Barcelona, Castelló va participar en la fundació del propi Col·legi de Periodistes i el Sindicat de Periodistes de Catalunya.

Vicent PARTAL

2008-01-12T12:21:00.003+01:00

Vicent Partal (Bétera 1960) Periodista. Director de VilaWeb

Ha treballat en mitjans com El Temps, Diari de Barcelona, TVE o La Vanguardia. El 1995 va fundar VilaWeb, el principal diari electrònic en català.

Ha rebut, entre altres, el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme, els Premis Nacionals de Periodisme i d'Internet i el Premi d'Honor Jaume I.

Ha publicat diversos llibres de política internacional, periodisme i internet. És vicepresident de l'European Journalism Center, organització que agrupa periodistes de tota la Unió Europea.

Saül GORDILLO

2008-01-11T12:17:00.001+01:00

Saül Gordillo Bernárdez (Calella, 1972) és periodista i actualment dirigeix l'Agència Catalana de Notícies (ACN). Ha estat un dels impulsors del portal de blocs polítics en català Poliblocs i ha escrit el llibre Nació.cat, editat el juny de 2007 per Òmnium Cultural i Editorial Mina, sobre l'obtenció del domini.cat per a la llengua i la cultura catalana a Internet. Des de l’any 2004 és autor del Bloc sense fulls (www.saul.cat). A més, també ha estat redactor en cap d'El Punt i director de les edicions d'aquest diari al Maresme i Rubí (Vallès Occidental). També va fundar i dirigir les edicions de Vilaweb Calella i Vilaweb Pineda.

Joan Carles CODOLÀ

2008-01-10T13:18:00.003+01:00

Joan Carles Codolà i Vilahur, periodista, va néixer fa 52 anys a Cassà de la Selva; en fa setze que és director de la revista local Llumiguia en la qual ja venia col·laborant com a redactor i fotògraf des de l’any 1974. En la seva carrera professional cal esmentar la seva etapa com a redactor i responsable de diferents seccions del diari el Punt des de la seva creació i durant més de deu anys; actualment és membre del consell editorial de l’edició gironina del diari. Igualment, a estat redactor de Catalunya ràdio, diari Avui i col·laborador de diverses publicacions especialment de les comarques gironines a més d’haver estat cap de premsa de la subseu olímpica de Banyoles i del Consell Comarcal de la Selva on continua treballant en l’actualitat amb tasques normalment alienes a la professió periodística. Va impulsar la renovació de la revista Llumiguia de casà de la Selva tan en l’aspecte gràfic com de continguts fins als novells actuals amb una mitjana de 110 pàgines mensuals i més de trenta col·laboradors fixos per número. El seu somni és que abans d’acabar l’any, sense que sigui un trasbals econòmic, pugui fer-se realitat el Llumiguia en xarxa que des de l’equip de la revista porten pensant des del 2005.

Antoni GAVALDÀ

2008-01-09T13:07:00.005+01:00

Doctor en Història i Geografia, llicenciat en Filologia Catalana i Diplomat en Magisteri, és professor de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat Rovira i Virgili. Ha estat fundador o membre del consell de redacció de revistes d'història i de didàctica a Valls, Tarragona, Reus, Barcelona i Madrid, essent un dels iniciadors de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.

En recerca, la seva línia té diversos fronts: en perspectiva individual, en la història dels moviments socials, sindicals i polítics del segle XX, amb diversos llibres, i en la vessant de crítica històrica –a Barcelona, Madrid i Berlín-; i en l’àmbit col.lectiu, publicant a volums de referència, alguns dels quals són el Diccionari d'Història de Catalunya (Barcelona, 1992), l’Atles d'Història de Catalunya (Barcelona, 1995), Història, política, societat i cultura dels Països Catalans (Barcelona, 1996-2000), Diccionari Biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans (Barcelona, 2000), Història General de Reus (Reus, 2003), Enciclopèdia temàtica Oxford (Barcelona, 2003), entre d'altres.

En l’actualitat dirigeix la col.lecció “Cooperativistes Catalans“ de la Fundació Roca i Galès de Barcelona i l’assessorament didàctic dels 4 volums de l’obra “Història il·lustrada de Catalunya per a petits i grans”.

Antoni Maria PIQUÉ

2008-01-08T12:57:00.003+01:00

Consultor en Organització de Redaccions i Desenvolupament Editorial

Director de Projectes.
Cases i Associats des de setembre de 2006.

Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat de Navarra el 1987, ha dirigit o participat en treballs de consultoria i formació en més de 50 diaris de vint països d'Europa i América. La Nación (Buenos Aires, Argentina), El Territorio (Posadas, Argentina), Diario de Cuyo (San Juan, Argentina), Grupo Copesa (Santiago de Chile), Las Últimas Noticias (Grupo Mercurio, Santiago de Chile), Última Hora (Asunción, Paraguay), El Observador (Montevideo, Uruguay), Jornal do Brasil (Rio de Janeiro, Brasil), O Globo (Río de Janeiro, Brasil), Agência Estado y O Estado de São Paulo (São Paulo, Brasil), Correio Braziliense (Brasilia), O Povo (Fortaleza, Brasil), Gazeta do Povo y Primeira Hora (Curitiba, Brasil), A Gazeta y Notícia Agora (Vitória, Brasil), El Comercio (Lima, Perú), El Universo (Guayaquil, Ecuador), El Universal (Caracas, Venezuela), El Mundo, Ultimas Noticias (Cadena Capriles, Caracas, Venezuela), El Nacional (Caracas, Venezuela), Listín Diario y Última Hora (Santo Domingo, República Dominicana), El Siglo (Santo Domingo, República Dominicana), La Prensa Gráfica (San Salvador, El Salvador). Jornal de Notícias (Oporto, Portugal), Jornal de Negócios (Lisboa, Portugal), Daily Mirror (Londres, Gran Bretaña), Gazeta Wyborcza (Varsovia, Polonia), Jutarnji List (Zagreb, Croacia), Slobodna Dalmacija (Split, Croacia), Diena (Riga, Letonia), Corriere della Sera web (Milán, Italia), Il Sole 24 Ore web (Milán, Italia), L'Arena (Verona, Italia), Giornale di Vicenza (Vicenza, Italia), BresciaOggi (Brescia, Italia), Giornale di Sicilia (Palermo, Italia), El Correo (Bilbao), La Voz de Galicia (A Coruña), El Norte de Castilla (Valladolid), El Diario Vasco (San Sebastián), Diari de Tarragona (Tarragona), Diario de Sevilla (Sevilla), Heraldo de Aragón (Zaragoza), Diari de Terrassa (Terrassa), Diario de Noticias (Pamplona), La Crónica de León (León), RBA Revistas (Barcelona), Prisma Publicaciones (Barcelona), Editur (Barcelona), Publicaciones del Instituto de Estudios Superiores de la Empresa (Barcelona).

Ha impartit seminaris i conferències en esdeveniments organitzats per la Society for News Design, World Newspapers Association, IFRA, Asociación de Editores de Diarios Españoles (AEDE), Asociación para el Progreso de la Comunicación (Sevilla, Espanya), Universitat Pompeu Fabra (Barcelona), The Poynter Institute for Media Studies (St. Petersburg, Florida), Universidad Pontificia Bolivariana (Medellin, Colòmbia), Universidad del País Vasco, Universidad Complutense (Madrid, Espanya), Universidad de Los Andes (Santiago de Chile), Universidad del Istmo (Guatemala), Universidad Anáhuac (Mèxic DF), Instituto Nacional de Administraciones Públicas (Madrid, Espanya)

Des de gener de 2008. Professor de Periodisme, Universitat Internacional de Catalunya, Barcelona.

Juny 2005-Juliol 2006. Director de Diari de Tarragona.

Des del juny de 2005. Professor Associat de la Facultat de Comunicació de la Universitat de Navarra.

1996-2005. Director de Mediaccion, Consultors en Direcció Estratègica de Mitjans, Universitat de Navarra.

1998-2005. Subdirector del Departament de Projectes Periodístics i Professor d'Edició i Projectes de la Facultat de Comunicació de la Universitat de Navarra.

Professor al Màster en Gestió d'Empreses de Comunicació i al Màster en Comunicació Política i Corporativa, Universitat de Navarra.

Desde 1997. Professor de Organització de Redaccions, Màster per a Editors del Centro de Extensão Universitária (São Paulo, Brasil).

1996. Recorregut per les redaccions més innovadores dels Estats Units en estades de treball d'una semana a disset ciutats.

1984-1994. Al diario La Vanguardia (Barcelona). Redactor de Local, Política i Sociedad. Va ser Cap de Secció de la secció Sociedad y Ciudades des de 1990 i de l'equip que va cobrir els Jocs Olímpics del 1992.

Abans: col·laboració amb els diaris La Gaceta del Norte i Deia (Bilbao), l'agència de notícies italiana Ansa i les revistes Economics, València Fruits i Express.

Fundador i primer Secretari d'Acció Sindical del Sindicat de Periodistes de Catalunya.

Membre de la Comissió Redactora de l'Estatut-Marc de la Redacció de Catalunya.

Director europeu de la Society for News Design (SND) (1996-1999).

Coautor de The Global Journalist, Hampton Press, New Jersey, 1997; i d'alguns articules per a revistes acadèmiques i professionals a Europa i América.

Premi Garcilaso de Periodismo 1987.

Joaquim RAMBLA

2008-01-07T12:36:00.003+01:00

Joaquim Rambla té 44 anys i és l’editor-gerent del setmanari La Veu de l’Ebre que s’edita en l’àmbit de les quatre comarques que configuren les Terres de l’Ebre. Als divuit anys va començar en el món de la ràdio en la desapareguda Radio Tortosa de RNE, compaginant aquesta feina durant més de quinze anys amb les col.laboracions i posterior direcció del setmanari La Veu del Baix Ebre, capçalera que l’any 2001 va fusionar-se amb l’altre setmanari local, L’Ebre, creant l’actual La Veu de l’Ebre. Ha estat corresponsal entre d’altres mitjans de Diari de Tarragona, Agencia EFE, As i Nou Diari, cap de programes d’Antena 3 Radio a Tortosa, cap de premsa d’institucions públiques i privades i editor de llibres i publicacions ebrenques. En el món de la televisió de proximitat va estar en la creació de Tortosa Televisió i va participar activament en programacions d’altres televisions locals. Fou president fundador de la Demarcació de les Terres de l’Ebre del Col.legi de Periodistes de Catalunya, i vicepresident de l’ACPC. Amb el seu grup gestionen en l’actualitat una freqüència comercial de ràdio i treballa en la posada en marxa d’una concessió de TDT.

Ramón GRAU

2008-01-06T13:53:00.002+01:00

Ramon Grau i Soldevila neix a Sant Cugat del Vallès fa 50 anys. Actualment és casat i pare de dos fills.

L’any 1980 inicia la seva activitat en els mitjans de comunicació col·laborant en l’emissora Ràdio Vallès. Dos anys més tard impulsa l’emissora Ràdio Sant Cugat, que dirigirà durant 10 anys. El 1985 llença el setmanari de distribució gratuita Tot Sant Cugat i funda l’empresa Premsa Local Sant Cugat, que edita i gestiona diversos mitjans locals i comarcals (Diari de Sant Cugat, les Guies Locals de Sant Cugat, Sabadell i Terrassa, Punt Habitatge edició Vallès-sud i la publicació econòmica B30), a banda d’altres productes editorials, com ara llibres i col.leccionables de divulgació local.

L’any 1995 funda l’empresa P. Comunicació Corporativa. És soci del setmanari en anglès Catalonia Today i del diari digital Elsingulardigital.cat. A més, és membre fundador i ha estat president durant set anys de l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta, entitat de la que es president honorífic.

Llorenç GALIANA

2008-01-05T12:05:00.004+01:00

Nascut a València , 50 anys, casat i amb dos fills.

Economista i Auditor de comptes (membre de l’Institut de Censors Jurats de Comptes) va obtenir la llicenciatura de Ciències Econòmiques a la Universitat de València, posteriorment va realitzar un Màster de postgrau de màrqueting i estudis de mercat. Ha estat professor col.laborador a la Universitat CEU San Pablo de València.

La seva trajectòria professional ha estat lligada sempre a la premsa. A l’any 1972 va entrar a formar part de la plantilla de Levante-EMV i va ésser gerent del Diari Informacion d’Alacant, de Editorial Prensa Canaria, La Opinión de Murcia, de la distribuidora Val Disme, de Artes Gráficas del Mediterráneo i des de 1990 fins octubre del 2004 de Editorial Prensa Valenciana empresa editora del diari Levante-EMV. A partir d’eixa data va ésser nombrat Subdirector General de Gestió de les empreses del grup Editorial Prensa Iberica ubicades a Catalunya i València, entre les que destaquen les empreses editores dels diaris Regiò 7, Diari de Girona, Levante-EMV, Superdeporte i dels setmanaris L’Empordà de Figueres i El Boletín de la Comunitat Valenciana.

Guillem MERCADER

2008-01-04T12:46:00.001+01:00

Guillem Mercader i Trejo té 39 anys. Va estudiar Periodisme i el Postgrau de Periodisme Local i Comarcal a la Universitat Autònoma de Barcelona. Forma part de la redacció del Diari de Vilanova des del 1987, on ha ocupat els càrrecs de redactor, redactor en cap i sotsdirector. És director de la publicació des del desembre del 2001. Ha estat director del Diari del Baix Penedès, únic setmanari que dedica la seva atenció exclusivament a la comarca del Baix Penedès.

Guillem Mercader és membre del Consell d'Administració d'Edicions del Garraf, empresa editora del Diari del Baix Penedès i del Diari de Vilanova. Ha col·laborat amb diversos mitjans d’abast nacional, entre ells, el Periódico de Catalunya i Catalunya Ràdio, i en mitjans locals com Canal Blau, Ràdio Ribes o Ràdio Cubelles. Va ser director de la revista Montgròs, de Sant Pere de Ribes, i cap de premsa de l’Ajuntament d’aquesta població.

És guanyador del premi Avui de premsa comarcal per un seguit de reportatges sobre el conflicte de Pirelli-Mar, de Vilanova i la Geltrú, conjuntament amb els periodistes Carles García Guinda i Xavier Canalís.

Salvador CARDÚS

2008-01-03T12:15:00.001+01:00

Salvador Cardús i Ros és Doctor en Ciències Econòmiques i Professor Titular de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha investigat en el camp de la sociologia de la religió i la cultura, les identitats nacionals i els mitjans de comunicació. Entre els seus darrers llibres cal destacar El desconcert de l’educació (2000), amb una mirada radicalment esperançada sobre el món educatiu actual, i Ben educats (2003). Darrerament ha estudiat el model de dissolució de la condició d’immigrant a Catalunya, que ha donat lloc a la publicació de Els terrassencs del segle XX. Immigració, identitat i canvi (2005).

Ha estat membre de la Comissió d’Estudi sobre la Política d’Immigració a Catalunya del Parlament de Catalunya (2000-2001) i presideix la Fundació de les Audiències de la Comunicació i la Cultura, impulsora del Baròmetre de les Audiències i la Cultura.

En el camp del periodisme va crear i dirigir la revista Crònica d'Ensenyament (1987-1988) i ha estat subdirector del diari Avui (1989-1991). Col·labora regularment a l’Avui, La Vanguardia, Diari de Terrassa, Catalunya Ràdio i Ràdio Euskadi. A més, ha estat assessor de programes de Televisió de Catalunya com Ciutadans, Les coses com són o Vides Privades.

Antoni CORTÉS

2008-01-02T12:00:00.001+01:00

Toni Cortès i Minguet, va néixer fa 37 anys a Igualada. Des de l’any passat dirigeix La Veu de l’Anoia, mitjà al qual ha estat vinculat professionalment com a redactor des de la seva època d’estudiant de Filologia Catalana, període en el qual va simultanejar els estudis amb amb diverses col.laboracions i experiències en l’àmbit comunicatiu i editorial. El seu càrrec coincideix amb una nova etapa del setmanari anoienc, endagada en el marc del seu 25è aniversari, impulsant una nova imatge i una nova organització del periòdic.Ha col.laborat en l’edició de diversos estudis, llibres, catàlegs d’exposicions i altres publicacions locals i nacionals En l’àmbit de la recerca, la seva atenció se centra en la història contemporània dels Països Catalans, i més concretament, en l’exili republicà.Viatger apassionat, ha realitzat diverses exposicions fotogràfiques dels seus viatges arreu del mónEstà vinculat al teixit associatiu de la seva ciutat, formant part activament de diverses entitats de l’àmbit de la cultura i de la solidaritat. Fou tinent d’alcalde de l’Ajuntament d’Igualada (1999-2003).

Mateu ROS I MONRÓS

2008-01-02T11:47:00.007+01:00

Mateu Ros i Monrós té 50 anys. És editor del setmanari Capgròs de Mataró i el Maresme des de l’any 1984. Aquest setmanari va ser un dels primers setmanaris gratuïts de Catalunya editat integrament en català i a tot color. Avui dia compta amb 40.000 exemplars, segons l’Oficina de la Justificació de la Difusió (OJD), i amb 65.000 lectors, segons el Baròmetre de la Comunicació. L’empresa Capgròs ofereix serveis editorials, de imatge, comunicació, i noves tecnologies. El diari digital capgros.com, que existeix des del 2003, compta amb 28.000 usuaris cada mes.

R0s i Monrós és també fundador i expresident de l'Associació Catalana de la Premsa Gratuïta, càrrec que va desenvolupar del 2003 al 2007.

Jean-Pierre de KERRAOUL

2008-01-01T12:34:00.011+01:00

Jean-Pierre de Kerraoul va néixer l’any 1947. És llicenciat en sociologia econòmica per l’Institut d’Études Politiques de Paris (IEP). Ha treballat com a periodista en la televisió pública japonesa NHK i en premsa científica i mèdica. Des de 1975, ha desenvolupat la seva activitat en la premsa setmanal regional, representant-la o creant diversos títols. Jean-Pierre de Kerraoul ha constituït el primer grup independent de premsa setmanal regional en França.

Ha estat president del Syndicat de la Presse Hebdomadaire Régionale (SPHR), de la Fédération de la Presse Périodique Régionale (FPPR) i de la Fédération Nationale de la Presse Française, on va intervenir en els grans temes determinants pel futur de la premsa com l’ètica i la deontologia, la distribució, la formació de periodistes, el finançament i les inversions, i va participar en nombroses negociacions amb els socis professionals i amb els poders públics.

En 2003, va crear Vivrici, una empresa que permet la creació de setmanaris regionals d’informació, gràcies al principi de la franquícia, aplicada per primer cop en l’àmbit de la premsa. Actualment, la xarxa Vivrici té vint-i-un títols de premsa.

Encara que avui dia la seva prioritat es centra en el desenvolupament del grup SOGEMEDIA, Jean-Pierre de Kerraoul és president de la Comissió de Publicité del Sindicat de la Premsa Setmanal Regional, on treballa com a interlocutor permanent amb els poders públics, pel que fa a l’aplicació i evolució de la legislació sobre la publicitat legal.

Sinopsi de la ponència

Sinopsi de la ponència de Jean-Pierre de KERRAOUL

2007-01-31T12:29:00.003+01:00

En França, els 250 setmanaris locals són editats per petites empreses que, individualment, no tenien els mitjans per invertir en internet: la seva capacitat financera era insuficient per desenvolupar les seves webs i fer-les evolucionar. També era reduïda per accedir al mercat de la publicitat comercial, ja que per això és necessari un nivell d’audiència que un diari local no pot assolir tot sol.

Els diaris van decidir posar en comú els seus mitjans per créixer junts: van crear un web amb una aparença comuna i continguts per cada diari i una petita plataforma nacional d’anuncis. Els internautes tenien la possibilitat de passar els anuncis en línia, per a la publicació en el diari en paper i a la plataforma.

L’objectiu dels editors consisteix en reduir els costos, d’enriquir els seus coneixements tècnics en internet compartint les seves experiències i, sobre tot, arribar plegats a un límit màxim d’audiència suficient per obtenir la publicitat, mantenir els seus petits anuncis i guanyar diners a internet.